Trilogia Mozart - Così fan Dei Furbi

Teatre | Òpera

informació obra


Companyia:
Dei Furbi
Autoria:
Mozart
Dramatúrgia:
Gemma Beltran
Direcció:
Gemma Beltran, Juan Carlos Lérida
Direcció Musical:
David Costa i Armand Grèbol
Intèrprets:
Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia
Escenografia:
Ramon Ivars i Gemma Beltran
Vestuari:
Ramon Ivars
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Paco Viciana (arranjaments)
Producció:
Baubo SCCL, Temporada Alta 2014
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Coreografia:
Juan Carlos Lérida
Sinopsi:

La seva versió a cappella de La flauta màgica va ser una de les sorpreses de la temporada passada, i els Dei Furbi es van endur uns merescuts Premis Max i Butaca. Aquest any, les cordes vocals més enjogassades del país estrenen a Temporada Alta una nova variació mozartiana, en aquest cas reinterpretant la trilogia més famosa de la història de l’òpera: Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Deixeu-vos que l’originalitat desbordant dels Dei Furbi us sorprengui i acabareu rendits al seu món únic de veu i gest, dansa i mim. Qui diu que l’òpera no pot ser divertida? 

Crítica: Trilogia Mozart - Così fan Dei Furbi

05/10/2014

Genial espai, bones veus i gestualitat, falta d'un cert surrealisme

per Jordi Bordes

Dei furbi tiren, cada cop més, cap a la fidelitat de la trama i el joc vocal a capella per anar abandonant els equívocs que tant sucosos eren a Asufre! (2011). És una decisió de companyia que cal respectar però que deixen mig orfes alguns espectadors (com és el meu cas) amants d'aquells jocs de paraules impossibles, un element lúdic i lúcid que emparentava amb Jordi Oriol o els Accidents Polioètics. 

De Trilogia Mozart destaca, i molt, el joc que permet un mirinyac que anirà transformant-se en els més diversos elements a favor de l'escena. És sota les faldilles de les dones d'època que Gemma Beltran mira de fer evident la denúncia del compositor (amb el llibretista Da Ponte) de la submissió de les dones. Potser el problema és que feta la postal que ho fa evident, no els hi dóna eines per a superar.ho. De fet, l'entrada de les dues actrius, tontejant amb el mòbil i incapaces d'articular paraules és una traslació prou evocadora de la imatge de la noia superficial.

Dei Furbi teixeix les tres trames l'una dins l'altre, com les ones concèntriques del mirinyac que acaben deixant en evidència un Don Giovanni, capaç de fer-s'ho venir tot bé per al seu gaudi i orgull personal. No és fins a les escenes que remeten a Les noces de Fígaro, que es despleguen tots els equívocs semàntics, on l'humor desbarra sense contemplacions. El joc, el gest, l'afinació de les veus (sense la potència de les líriques) haviuen estat fins llavors les claus de la peça. Però és amb l'humor més beneit que aconsegueix véncer el públic, tot divertint-lo i anant més enllà del que escrivia Da Ponte i va musicar Mozart.