La seva versió a cappella de La flauta màgica va ser una de les sorpreses de la temporada passada, i els Dei Furbi es van endur uns merescuts Premis Max i Butaca. Aquest any, les cordes vocals més enjogassades del país estrenen a Temporada Alta una nova variació mozartiana, en aquest cas reinterpretant la trilogia més famosa de la història de l’òpera: Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Deixeu-vos que l’originalitat desbordant dels Dei Furbi us sorprengui i acabareu rendits al seu món únic de veu i gest, dansa i mim. Qui diu que l’òpera no pot ser divertida?
Si fins ara la trajectòria de Dei Furbi havia aconseguit créixer a base de mesclar la Commedia dell’Arte amb clàssics teatrals des de Shakespeare a Marivaux, és sense dubte amb el terreny de l’òpera i concretament amb La Flauta Màgica de Mozart amb la que van trobar fa un parell de temporades un nou punt i a part que reclamava un bis en forma de segon espectacle.
Per a questa ocasió la directora i pal de paller de la companyia, Gemma Beltran, no podia haver encertat més la selecció de la trilogia mozartiana de Lorenzo da Ponte, aquella que té com a teló de fons l’univers argumental de Beaumarchais, al seu torn derivat dels patrons més elementals de la Commedia dell’Arte. Sense deixar els divertits embolics de faldilles ni de col·locar el mirall en els impulsos humans més primaris (elements propis del material original dels espectacles de Dei Furbi) ara tenim de nou més melodies de Mozart per posar a prova el virtuosisme vocal d’aquesta tropa.
La funció arrenca amb un Così Fan Tutte de butxaca que serveix per escalfar motors i que deixa encara sense desvetllar tot el potencial del gran mirinyac que aixopluga els intèrprets com a únic element escènic. Li segueix un Don Giovanni que, ara sí, provoca els primers riure dels espectadors i que només esclaten del tot davant el passatge de les Noces de Fígaro. És aquí on el vodevil es potencia per damunt del factor operístic i ens retroba amb aquells primers títols de la companyia, farcits de gags físics i un jocs lingüístics a estones enginyosos i a estones innocentment ximples.