Trilogia Mozart - Così fan Dei Furbi

Teatre | Òpera

informació obra


Companyia:
Dei Furbi
Autoria:
Mozart
Dramatúrgia:
Gemma Beltran
Direcció:
Gemma Beltran, Juan Carlos Lérida
Direcció Musical:
David Costa i Armand Grèbol
Intèrprets:
Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia
Escenografia:
Ramon Ivars i Gemma Beltran
Vestuari:
Ramon Ivars
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Paco Viciana (arranjaments)
Producció:
Baubo SCCL, Temporada Alta 2014
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Coreografia:
Juan Carlos Lérida
Sinopsi:

La seva versió a cappella de La flauta màgica va ser una de les sorpreses de la temporada passada, i els Dei Furbi es van endur uns merescuts Premis Max i Butaca. Aquest any, les cordes vocals més enjogassades del país estrenen a Temporada Alta una nova variació mozartiana, en aquest cas reinterpretant la trilogia més famosa de la història de l’òpera: Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Deixeu-vos que l’originalitat desbordant dels Dei Furbi us sorprengui i acabareu rendits al seu món únic de veu i gest, dansa i mim. Qui diu que l’òpera no pot ser divertida? 

Crítica: Trilogia Mozart - Così fan Dei Furbi

19/12/2014

Hilarant trilogia de Mozart

per César López Rosell

Més difícil encara. Després de guanyar un Max amb la seva versió lliure de La flauta màgica, Dei Furbi s’enfronta ara a La Seca a la trilogia creada conjuntament per Mozart i el seu llibretista Da Ponte. De la mà de la seva directora, Gemma Beltran, la companyia aconsegueix edificar un espectacle que, en poc més d’una hora, fusiona Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Una síntesi arriscada però resolta amb desbordant imaginació i un gran sentit líric, lúdic i visual posat al servei de la crítica a l’abús dels privilegis de l’aristocràcia, la submissió de la dona i la fragilitat de la condició humana que bateguen en el rerefons d’aquestes obres. 

 Beltran va a l’essència del contingut de les peces i amb una hàbil relectura dramatúrgica aconsegueix entrellaçar-les per construir un espectacle que acaba captivant l’espectador. Per aconseguir el seu propòsit barreja teatre, dansa, cant a cappella, mim i l’esperit carnavalesc de la Commedia dell’arte. Amb aquests elements i un compenetrat equip d’intèrprets no només construeix un espectacle pletòric d’humor sinó que aconsegueix traslladar la cara amagada de la tragicomèdia mozartiana. 

 Un dels elements essencials del muntatge és l’escenografia presidida per un vestit d’època gegant. Aquest artefacte mòbil té un gran paper en l’ambientació d’algunes de les accions. Els personatges apareixen per la part superior d’una faldilla sense cap (al·lusió irònica a la irracionalitat de l’ésser humà), per sota dels plecs o en els provocats vols del vestit. Són especialment hilarants els passatges que corresponen a la part dedicada a Don Giovanni, amb el protagonista i Leporello al centre de l’embolic o l’escena de Là ci darem la mano amb la seductor cercant a Zerlina. 

 Robert González, Queralt Albi-nyana, Anna Herebia, David Marcé i Albert Mora, que s’alterna amb Marc Pujol, donen resposta a les exigències d’una producció que els obliga a un gran desplegament actoral i en el cant on, sense grans ostentacions líriques però amb acceptable afinació, compleixen de sobres amb els seus rols. No s’ho perdin.