Divendres vespre surto content del teatre. Acabo de veure 'Così fan Dei Furbi', la trilogia de la companyia Dei Furbi sobre òperes de Mozart: Cosi fan tutte, Don Giovanni i Le nozze di Figaro.
I
surto content, havent vist una de les obres que més m'han agradat els
darrers temps. El plantejament és senzill: amb poc més d'una hora, 5
intèrprets, dels quals 4, dos actors i dues actrius, són excel·lents
cantants (potser no d'òpera, però magnífics cantants) i un que exerceix
de 'mestre de cerimònies' i que incorpora diversos personatges quan més
falta fa... que és sovint.
L'objectiu és oferir uns resums qualificats de la trilogia operística de Mozart, que podríem definir
com de l'amor mundà: Così fan tutte, o una divertida i fresca comèdia
sobre la volubilitat del gènere femení pel que fa a l'amor; Don
Giovanni, el retrat -meitat simpàtic, meitat canalla- del seductor per
antonomàsia, que enganya i s'aprofita de tantes dones com pot, sense
mirar condició ni estat, on seria injust no destacar el paper del criat... i potser la més famosa d'entre totes les
òperes: Les noces de Figaro, on d'una forma absolutament coral són capaços de fer un divertiment del
terrible dret de cuixa, i dels abusos de poderosos, inclosos els
relatius a 'estrenar' les donzelles que es casen amb els seus súbdits.
I
tot, amb un ritme endimoniat, que en el cas d'aquesta darrera obra, es
converteix en bogeria, això sí, perfectament estudiada i d'una precisió
admirable. A més, es permeten el luxe de cantar-ho tot... sense música!
Un atreviment que pot semblar que ens robarà una part important del
valor de les partitures del geni de Salzburg, però que a la fi,
contribueix a que sigui un espectacle lleuger de portar, i on per damunt
de tot brillin les veus, i amb elles les lletres, perfectament
traduïdes i entenedores. I si a més poden cantar-ho amb solvència...
Sincerament,
no se m'acudeix una forma millor d'acostar al públic jove (i al no tan
jove, però igualment profà) a tres dels millor títols que el gènere
operístic ha donat, deixant-los -com em va deixar a mi- amb ganes de
conèixer més sobre les obres originals, i de poder-ne veure, ara sí, les
posades en escena originals... que tindran com a handicap el fet de no
ser en català, com les magnífiques adaptacions de Dei Furbi.
Només
per acabar, posar en valor que, amb una faldilla d'època (mirinyac) de
grans dimensions com a única escenografia, hi trobem tots els ambients i
llocs on s'esdevenen les accions, transformant-se de manera enginyosa, i
deixant-nos ben palès, que és un espectacle que pot anar des del grans
coliseus fins a les petites sales.
Qui dóna més?
Molt
recomanable a públics familiars a partir dels 10-12 anys, fins i tot
menors. No patiu per les picardies que sovint apareixen, en bona lògica,
donat el tema de fons de l'amor i el desig entre homes i dones,
tractats per cert amb un tacte exquisit. Aquests mateixos infants,
durant el temps en què aneu, veniu i sou al teatre, s'hauran estalviat
coses molt i molt pitjors per a la seva formació a llocs com la
televisió i/o als videojocs.
Llàstima que no es pug
uin posar 9 i mig!
