Carme Portaceli escull
sempre textos importants; sempre valenta, s’enfronta a ells sense temença. Sap
de la importància del discurs, el seu és un teatre de militància social i
política. Encara que es tracti de grans clàssics -com el que ara ens ocupa-,
estira d’aquests la versió més directament connectada amb l’actualitat. Ara, amb
l’ajuda d’Alberto Conejero, s’enfronta de nou a Les Troianes. Si la mítica
guerra de Troia és -per a alguns- la mare de totes les guerres, si més no de
les de la cultura occidental, Les Troianes és el text antibel·licista per
excel·lència. Eurípides va presentar-la a les Dionisíaques del 415 a.C. per
parlar de les autèntiques víctimes de la guerra: les dones. Així ens ho
recorden els diferents parlaments d’algunes d’elles: els morts ja no hi són, a
elles, però, els espera un tràgic destí, com a botí de guerra que són (no hi ha
manera més cruel d’esdevenir objecte), seran esclaves i/o concubines dels
vencedors i sempre estrangeres allí on vagin. A la versió de Conejero, els déus
han abandonat la terra sense deixar cap rastre i en el seu lloc es col·loca el
primer monòleg de Taltibi (el soldat missatger i també executor de les ordres
dels generals). Ernesto Alterio és aquest soldat disposat a narrar-nos des del
nostre present immediat -porta una anodina vestimenta de carrer- “allò que tal
vegada esdevingué”. Es situa no només com a testimoni, sinó com braç executor
d’allò que va passar. En la seva al·locució ens fa, d’alguna manera, partícips
dels crims que relata... se’ns vol fer tan proper, però, que no trobem en el
seu personatge cap rastre de marcialitat, ni la mínima autoritat per
enfrontar-se a unes dones, vençudes sí, però no anorreades. De la mateixa
manera que es suprimeixen els déus, tampoc queda rastre del personatge de
Menelau, l’espòs d’Helena. La resta -amb l’excepció del fill d’Andròmaca i Hèctor,
Astianax- són dones de Troia, a estones surten d’aquesta categoria genèrica per
adquirir nom propi i actuar com a la reina Hècuba, la sacerdotessa verge Cassandra,
l’amant troiana d’Aquil·les Briseida, etc. La proposta de dramatúrgia és molt
interessant, en canvi, en la realitat escènica perd força. Carme Portaceli s’ha
envoltat d’un elenc de luxe però poc o gens avesat a treballar plegat, això
juga en contra de la desitjable unitat de to. Trobar el to tràgic adient a una
obra com Les troianes no és gens fàcil, pesa una llarga tradició declamatòria
que aquí s’escora perillosament cap el crit. Ens costa veure, en l’elegant
figura d’Aitana Sánchez-Gijón, Hècuba la reina mare de tants herois, trencada
per la mort del seu espòs i dels seus fills, esgotada per deu anys de setge i
condemnada a ser l’esclava d’Ulises. Míriam Iscla, sòlida actriu en molts
registres, no l’entenem com la fràgil i visionaria Cassandra. Trobem a faltar
autoritat en el personatge d’Helena, a càrrec de Maggie Civantos, sobretot en
el seu enfrontament amb Hècuba. Enyorem com sonen de terribles les paraules
escrites per Eurípides que M. Cacoyannis (1971) va posar en els llavis d’Irene
Papas (Helena) i Katharine Hepburg (Hècuba). Se’ns fa sobrer l’epíleg a càrrec
de Taltibi, tot i que està posant el focus en el present immediat. A la
proposta escenogràfica de Paco Azorín -una gran T caiguda-, també es projecten
imatges actuals de la guerra de Síria: amb imatges aèries d’una Alep devastada
o de l’amuntegament de cossos sense vida o extenuats. De fet, poc més de 1000
Km lineals separen l’antiga Troia de l’actual Alep, ambdues a l’Àsia Menor.
Cal recordar-ho, però certes reiteracions juguen en contra de l’espectacle.
