Troyanas

informació obra



Adaptació:
Alberto Conejero
Direcció:
Carme Portaceli
Dramatúrgia:
Margarita Borja
Intèrprets:
Aitana Sánchez–Gijón, Ernesto Alterio, Gabriela Flores, Maggie Civantos, Alba Flores, Míriam Iscla, Pepa López
Composició musical:
Jordi Collet
Escenografia:
Paco Azorín
Assesor de moviment:
Ferran Carvajal
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Producció:
Sandra Avella, Miguel García de Oteyza, Teatre Essela
Ajudant de direcció:
Judit Pujol
Vídeo:
Arnau Oriol
Companyia:
Teatre Essela
Sinopsi:

Els mites grecs segueixen, encara avui, assenyalant els pecats de l'individu contra el benestar comú, els moments en què es deixa portar pels pitjors sentiments i comet brutalitats o segueix el dictat de la ignorància. Ahir, però també avui, les dones són, sovint, les víctimes d'aquests atacs, violades durant i després de la guerra, maltractades o assassinades malgrat la llei, sotmeses a la indiferència i tractades com a ciutadanes de segona en un món on sempre hi ha problemes més importants que el seu patiment...

En aquest muntatge, dones com Hècuba, Cassandra, Helena, Andròmaca, Briseida o Políxena, és a dir, les dones de Troia, prenen la paraula per denunciar els qui van decidir el seu destí en la més absoluta impunitat, els qui les van violar emparats en la guerra o els qui, simplement, van decidir sense ni tan sols tenir-les en compte de quina manera havien de passar a la història. S'expressen gràcies a les veus d'una tria excepcional d'actrius, entre les quals Aitana Sánchez Gijón, Alba Flores, Pepa López, Míriam Iscla, Gabriela Flores, Maggie Civantos i, com a únic home, Ernesto Alterio.

Alberto Conejero, un dramaturg que ha vist les seves obres representades en escenaris de mig món, i que ha creat dramatúrgies per a peces clàssiques (de Rinconete y Cortadillo a Macbeth), signa el text. El posa en escena Carme Portaceli, una directora ben coneguda del públic del Grec que va començar la seva carrera treballant amb Fabià Puigserver i Lluís Pasqual els anys vuitanta, que és una de les cares més visibles de la FEI Factoria Escénica Internacional i que actualment és directora artística del Teatro Español de Madrid.


Crítica: Troyanas

10/08/2017

La distància entre Troia i Alep

per Iolanda G. Madariaga

Carme Portaceli escull sempre textos importants; sempre valenta, s’enfronta a ells sense temença. Sap de la importància del discurs, el seu és un teatre de militància social i política. Encara que es tracti de grans clàssics -com el que ara ens ocupa-, estira d’aquests la versió més directament connectada amb l’actualitat. Ara, amb l’ajuda d’Alberto Conejero, s’enfronta de nou a Les Troianes. Si la mítica guerra de Troia és -per a alguns- la mare de totes les guerres, si més no de les de la cultura occidental, Les Troianes és el text antibel·licista per excel·lència. Eurípides va presentar-la a les Dionisíaques del 415 a.C. per parlar de les autèntiques víctimes de la guerra: les dones. Així ens ho recorden els diferents parlaments d’algunes d’elles: els morts ja no hi són, a elles, però, els espera un tràgic destí, com a botí de guerra que són (no hi ha manera més cruel d’esdevenir objecte), seran esclaves i/o concubines dels vencedors i sempre estrangeres allí on vagin. A la versió de Conejero, els déus han abandonat la terra sense deixar cap rastre i en el seu lloc es col·loca el primer monòleg de Taltibi (el soldat missatger i també executor de les ordres dels generals). Ernesto Alterio és aquest soldat disposat a narrar-nos des del nostre present immediat -porta una anodina vestimenta de carrer- “allò que tal vegada esdevingué”. Es situa no només com a testimoni, sinó com braç executor d’allò que va passar. En la seva al·locució ens fa, d’alguna manera, partícips dels crims que relata... se’ns vol fer tan proper, però, que no trobem en el seu personatge cap rastre de marcialitat, ni la mínima autoritat per enfrontar-se a unes dones, vençudes sí, però no anorreades. De la mateixa manera que es suprimeixen els déus, tampoc queda rastre del personatge de Menelau, l’espòs d’Helena. La resta -amb l’excepció del fill d’Andròmaca i Hèctor, Astianax- són dones de Troia, a estones surten d’aquesta categoria genèrica per adquirir nom propi i actuar com a la reina Hècuba, la sacerdotessa verge Cassandra, l’amant troiana d’Aquil·les Briseida, etc. La proposta de dramatúrgia és molt interessant, en canvi, en la realitat escènica perd força. Carme Portaceli s’ha envoltat d’un elenc de luxe però poc o gens avesat a treballar plegat, això juga en contra de la desitjable unitat de to. Trobar el to tràgic adient a una obra com Les troianes no és gens fàcil, pesa una llarga tradició declamatòria que aquí s’escora perillosament cap el crit. Ens costa veure, en l’elegant figura d’Aitana Sánchez-Gijón, Hècuba la reina mare de tants herois, trencada per la mort del seu espòs i dels seus fills, esgotada per deu anys de setge i condemnada a ser l’esclava d’Ulises. Míriam Iscla, sòlida actriu en molts registres, no l’entenem com la fràgil i visionaria Cassandra. Trobem a faltar autoritat en el personatge d’Helena, a càrrec de Maggie Civantos, sobretot en el seu enfrontament amb Hècuba. Enyorem com sonen de terribles les paraules escrites per Eurípides que M. Cacoyannis (1971) va posar en els llavis d’Irene Papas (Helena) i Katharine Hepburg (Hècuba). Se’ns fa sobrer l’epíleg a càrrec de Taltibi, tot i que està posant el focus en el present immediat. A la proposta escenogràfica de Paco Azorín -una gran T caiguda-, també es projecten imatges actuals de la guerra de Síria: amb imatges aèries d’una Alep devastada o de l’amuntegament de cossos sense vida o extenuats. De fet, poc més de 1000 Km lineals separen l’antiga Troia de l’actual Alep, ambdues a l’Àsia Menor. Cal recordar-ho, però certes reiteracions juguen en contra de l’espectacle.

Trivial