Diuen – com a mínim ho deia Nietzsche al seu cèlebre assaig “El naixement de la
tragèdia”, a partir del qual Àlex Rigola va crear un dels seus espectacles més
singulars i decebedors - que Eurípides va ser el màxim responsable de la fi de
la tragèdia més genuïna. Si acabeu de
veure “Troyanes”, de ben segur que trobeu que en aquesta tràgica obra protagonitzada per les dones de Troia
convertides ara en esclaves dels grecs després de deu anys de terrible guerra
que han acabat amb la derrota del poble
troià , no en hi ha ni un gram d’optimisme. Però mirem-ho com ho feia
Nietzsche: el que ha canviat gràcies o per culpa d’Eurípides, és que ara ni les
derrotes ni les victòries poden ser ja atribuïdes simplement al destí i al
caprici dels deus. És a dir: Eurípides ( que tenia amb els deus una relació ben
distant i ben incrèdula que sovint li va
causar problemes amb els seus coetanis)
en els fons és un optimista , perquè està posant el pes de la història
en les decisions que prenen els humans, i no pas en aquesta fatal inevitabilitat amb arrels divines de la
qual no hi ha manera d’escapar per molt que un ho intenti. Aquí tenim l’exemple
de pobre Èdip, present també aquests dies al Grec per obra de Wajdi Mouawad. Fixem-nos
amb la seva història tal i com ens la transmet Sòfocles, aquest sí, un tràgic
que ve a complir tots els requisits de la tragèdia. Èdip, no té forma d’escapar
al seu destí, de la mateixa manera que els seus progenitors, no tenen forma de
lliurar-se de la terrible profecia que acompanya el naixement del seu fill: ja
poden inventar-se les formes de fugida que vulguin; al final, el destí els
acaba enxampant a tots.
Però en el cas d’Eurìpides , la cosa és
diferent. Ell sí sembla creure que les accions, les no accions i les reflexions
dels seus personatges, poden portar a canviar alguna cosa, o com a mínim, a
entendre quina ha estat la seva responsabilitat individual en els
esdeveniments. Aquest punt de partida, resulta sens dubta temptador per una
directora com ara Carme Portaceli: una directora que sempre ha volgut que el
compromís i l’observació dels components socials i polítics, tinguessin un
important pes específic als seus muntatges. I el crit de dolor de les troianes,
aquestes dones de troies condemnades ara a ser un trist trofeu de guerra i patir
les més terribles vexacions i humiliacions, li permetia també a Portaceli
remarcar el paper de víctima per excel·lència que la dona ocupa a tots els
conflictes bèl·lics . A una guerra, tothom acostuma a transformar-se en
víctima. Però la dona, acostuma a ser-ho encara més , i a convertir-se sovint
en víctimes de les pròpies víctimes.
Portaceli, tenia doncs a les seves mans un
material potentíssim que no precisa de maquillatges ni de canvis per connectar brutalment amb l’ara mateix. I malgrat tot, ha
caigut en aquella mena d’operació epidèrmica que compleix tots els requisits
per fer evident la seva voluntat de remarcar aquesta connexió, però que ho fa
substituint la veritable emoció pel crit forçat i estentori. Un crit que confon
el sentiment amb el soroll. I que ve acompanyat d’un moviment coreogràfic creat
per Ferran Carvajal que no fa altra cosa que empitjorar encara més les coses.
No pas per culpa de Carvajal: el seu treball, mirat aïlladament, resulta ben
digne. Però ficat amb calçador en el context de la tragèdia, no solament porta
a que la força de les paraules de les
troianes quedi fatalment diluïda, sinó que per moments, cau en un cert ridícul.
Portaceli fa que el seu muntatge segueixi el camí previsible en el qual no hi
pot faltar ni el personatge pusil·lànime que escapant-se de l’ahir es
converteix en el nostre contemporani per tal de recordar-nos la nostra pròpia
pusil·lanimitat ( el personatge interpretat per Ernesto Alterio), fins les
obligatòries projeccions que creen un vincle imaginari entre les ruïnes d’una
Troia incendiada pels vencedors, i els escenaris bèl·lics que podem trobar cada
dia a les telenotícies . I aquest guió, a més a més de previsible, acaba
resultant tant ple d’artifici com ho són en gran mesura les exhuberants interpretacions que passen pel poc inspirat
espai escènic dissenyat per Paco Azorín ( bàsicament, una gran T tombada que simbolitza visualment
la caiguda de Troia). Per cert: tinc que dir que quan Aitana Sánchez-Gijón
deixa anar les primeres paraules del text, no vaig ser l’únic que va creure per
un moment que Núria Espert s’havia incorporat al repartiment. És diria que
Aitana , potser inconscientment, es vol apropiar aquí de la inconfusible dicció
de la nostra tràgica per excel·lència. Però mentre en el cas de Núria ( i
diguin el que diguin els seus enemics) , aquesta dicció es transforma en estil
ple de potencia, en el cas d’Aitana ( d’altra banda, una excel·lent actriu ,
encara que no visqui aquí el seu millor moment), no fa altra cosa que deixar
encara més en evidència la impostura del muntatge. I així, aquest drama de les
troianes que ens podria resultar tan proper, ens acaba semblant més llunyà que
mai, per molta connexió amb la realitat que busquin les imatges videogràfiques.
