Troyanas

informació obra



Adaptació:
Alberto Conejero
Direcció:
Carme Portaceli
Dramatúrgia:
Margarita Borja
Intèrprets:
Aitana Sánchez–Gijón, Ernesto Alterio, Gabriela Flores, Maggie Civantos, Alba Flores, Míriam Iscla, Pepa López
Composició musical:
Jordi Collet
Escenografia:
Paco Azorín
Assesor de moviment:
Ferran Carvajal
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Pedro Yagüe
Producció:
Sandra Avella, Miguel García de Oteyza, Teatre Essela
Ajudant de direcció:
Judit Pujol
Vídeo:
Arnau Oriol
Companyia:
Teatre Essela
Sinopsi:

Els mites grecs segueixen, encara avui, assenyalant els pecats de l'individu contra el benestar comú, els moments en què es deixa portar pels pitjors sentiments i comet brutalitats o segueix el dictat de la ignorància. Ahir, però també avui, les dones són, sovint, les víctimes d'aquests atacs, violades durant i després de la guerra, maltractades o assassinades malgrat la llei, sotmeses a la indiferència i tractades com a ciutadanes de segona en un món on sempre hi ha problemes més importants que el seu patiment...

En aquest muntatge, dones com Hècuba, Cassandra, Helena, Andròmaca, Briseida o Políxena, és a dir, les dones de Troia, prenen la paraula per denunciar els qui van decidir el seu destí en la més absoluta impunitat, els qui les van violar emparats en la guerra o els qui, simplement, van decidir sense ni tan sols tenir-les en compte de quina manera havien de passar a la història. S'expressen gràcies a les veus d'una tria excepcional d'actrius, entre les quals Aitana Sánchez Gijón, Alba Flores, Pepa López, Míriam Iscla, Gabriela Flores, Maggie Civantos i, com a únic home, Ernesto Alterio.

Alberto Conejero, un dramaturg que ha vist les seves obres representades en escenaris de mig món, i que ha creat dramatúrgies per a peces clàssiques (de Rinconete y Cortadillo a Macbeth), signa el text. El posa en escena Carme Portaceli, una directora ben coneguda del públic del Grec que va començar la seva carrera treballant amb Fabià Puigserver i Lluís Pasqual els anys vuitanta, que és una de les cares més visibles de la FEI Factoria Escénica Internacional i que actualment és directora artística del Teatro Español de Madrid.


Crítica: Troyanas

03/08/2017

Portaceli s'apropa la la tragèdia amb molt de soroll i artifici, però nul·la emoció

per Ramon Oliver

Diuen – com a mínim ho deia Nietzsche al seu cèlebre assaig “El naixement de la tragèdia”, a partir del qual Àlex Rigola va crear un dels seus espectacles més singulars i decebedors - que Eurípides va ser el màxim responsable de la fi de la tragèdia més  genuïna. Si acabeu de veure “Troyanes”, de ben segur que trobeu que en aquesta tràgica  obra protagonitzada per les dones de Troia convertides ara en esclaves dels grecs després de deu anys de terrible guerra que han acabat amb la derrota del  poble troià , no en hi ha ni un gram d’optimisme. Però mirem-ho com ho feia Nietzsche: el que ha canviat gràcies o per culpa d’Eurípides, és que ara ni les derrotes ni les victòries poden ser ja atribuïdes simplement al destí i al caprici dels deus. És a dir: Eurípides ( que tenia amb els deus una relació ben distant  i ben incrèdula que sovint li va causar problemes amb els seus coetanis)  en els fons és un optimista , perquè està posant el pes de la història en les decisions que prenen els humans, i no pas en aquesta  fatal inevitabilitat amb arrels divines de la qual no hi ha manera d’escapar per molt que un ho intenti. Aquí tenim l’exemple de pobre Èdip, present també aquests dies al Grec per obra de Wajdi Mouawad. Fixem-nos amb la seva història tal i com ens la transmet Sòfocles, aquest sí, un tràgic que ve a complir tots els requisits de la tragèdia. Èdip, no té forma d’escapar al seu destí, de la mateixa manera que els seus progenitors, no tenen forma de lliurar-se de la terrible profecia que acompanya el naixement del seu fill: ja poden inventar-se les formes de fugida que vulguin; al final, el destí els acaba enxampant a tots.

Però en el cas d’Eurìpides , la cosa és diferent. Ell sí sembla creure que les accions, les no accions i les reflexions dels seus personatges, poden portar a canviar alguna cosa, o com a mínim, a entendre quina ha estat la seva responsabilitat individual en els esdeveniments. Aquest punt de partida, resulta sens dubta temptador per una directora com ara Carme Portaceli: una directora que sempre ha volgut que el compromís i l’observació dels components socials i polítics, tinguessin un important pes específic als seus muntatges. I el crit de dolor de les troianes, aquestes dones de troies condemnades ara a ser un trist trofeu de guerra i patir les més terribles vexacions i humiliacions, li permetia també a Portaceli remarcar el paper de víctima per excel·lència que la dona ocupa a tots els conflictes bèl·lics . A una guerra, tothom acostuma a transformar-se en víctima. Però la dona, acostuma a ser-ho encara més , i a convertir-se sovint en víctimes de les pròpies víctimes.

Portaceli, tenia doncs a les seves mans un material potentíssim que no precisa de maquillatges ni de  canvis per connectar  brutalment amb l’ara mateix. I malgrat tot, ha caigut en aquella mena d’operació epidèrmica que compleix tots els requisits per fer evident la seva voluntat de remarcar aquesta connexió, però que ho fa substituint la veritable emoció pel crit forçat i estentori. Un crit que confon el sentiment amb el soroll. I que ve acompanyat d’un moviment coreogràfic creat per Ferran Carvajal que no fa altra cosa que empitjorar encara més les coses. No pas per culpa de Carvajal: el seu treball, mirat aïlladament, resulta ben digne. Però ficat amb calçador en el context de la tragèdia, no solament porta a que la força de  les paraules de les troianes quedi fatalment diluïda, sinó que per moments, cau en un cert ridícul. Portaceli fa que el seu muntatge segueixi el camí previsible en el qual no hi pot faltar ni el personatge pusil·lànime que escapant-se de l’ahir es converteix en el nostre contemporani per tal de recordar-nos la nostra pròpia pusil·lanimitat ( el personatge interpretat per Ernesto Alterio), fins les obligatòries projeccions que creen un vincle imaginari entre les ruïnes d’una Troia incendiada pels vencedors, i els escenaris bèl·lics que podem trobar cada dia a les telenotícies . I aquest guió, a més a més de previsible, acaba resultant tant ple d’artifici com ho són en gran mesura les exhuberants  interpretacions que passen pel poc inspirat espai escènic dissenyat per Paco Azorín ( bàsicament,  una gran T tombada que simbolitza visualment la caiguda de Troia). Per cert: tinc que dir que quan Aitana Sánchez-Gijón deixa anar les primeres paraules del text, no vaig ser l’únic que va creure per un moment que Núria Espert s’havia incorporat al repartiment. És diria que Aitana , potser inconscientment, es vol apropiar aquí de la inconfusible dicció de la nostra tràgica per excel·lència. Però mentre en el cas de Núria ( i diguin el que diguin els seus enemics) , aquesta dicció es transforma en estil ple de potencia, en el cas d’Aitana ( d’altra banda, una excel·lent actriu , encara que no visqui aquí el seu millor moment), no fa altra cosa que deixar encara més en evidència la impostura del muntatge. I així, aquest drama de les troianes que ens podria resultar tan proper, ens acaba semblant més llunyà que mai, per molta connexió amb la realitat que busquin les imatges videogràfiques.


Trivial