És interessant la coincidència que dos teatres de Barcelona ens parlin de Hollywood. Sense que s'hagués previst, ens ofereixen l'ocasió de veure les dues cares de la moneda: el rodatge d'un musical de gran format, amb tot el glamur del món i coreografies treballades (el gran Hollywood de 'Molt soroll per no res') i el despatx del costat, on es fan els tractes ('Una altra pel·lícula'), que és de la que en parlarem ara. David Mamet, l'autor, que la va titular 'Speed the plow', ha treballat de guionista a la ciutat del cinema, sap molt bé per on van els trets i ens els explica a la seva manera, escorcollant fins el fons i oferint-ho al món perquè ho jutgi.
'Una altra pel·lícula', la proposta de La Brutal i Temporada Alta amb direcció de Julio Manrique, passa 30 anys més tard, als 80, que més o menys coincideix amb l'època en què Mamet va començar a escriure guions. Perquè no hi hagi cap dubte, quan comença ens fan un repàs audiovisual de la dècada que ens hi situa de ple.
Som al despatx de Charlie Fox, un productor d'alta volada, dels que tenen poder per decidir, un paper que interpreta Julio Manrique, conegut apassionat de Mamet que no ha pogut evitar de sortir-hi, el que el converteix per primer cop en director i actor a la vegada. En Charlie rep la visita de Bob Gould (David Selvas), un bon amic que treballa als estudis però en una feina molt menor i que no ha aconseguit guanyar-se la vida. Però li ha passat una cosa insòlita, un cop de sort que podria canviar el seu futur si aconsegueix la complicitat d'en Charlie. Un tercer personatge, la Karen (Mireia Aixalà), una secretària nova que ve a fer una substitució, entra subtilment a la conversa i hi diu la seva, als antípodes del que proposa en Bob. Un cop plantejats els tres personatges, Mamet ens ofereix un tractat sobre el capitalisme més despietat. Entre tots tres es creuen diferents maneres de pensar o d'entendre, que fan que en Bob, el de les decisions, entri en crisi. No expliquem més perquè és un autèntic plaer sentir-los i anar-los descobrint.
No transcorre a temps real, però gairebé, el que fa que l'espectador entri més a l'acció com a voyeur. El llenguatge és tan naturalista que quan parlen en Bob i en Charlie semblen realment el Manrique i el Selvas, que tots sabem que són molt amics. Tots tres estan plenament ficats al seu paper i seguir la trama amb ells és entrar al tarannà de Hollywood, paradigma del capitalisme. Potser trenca aquest realisme el decorat d'una de les dues escenes, la del pis. Però això ja és qüestió de gustos.
I tot i fent atenció a no desvetllar res, no puc evitar de felicitar a tots en general per la pel·lícula que tanca l'espectacle. I a l'Andrew Tarbet -que també ha treballat en uns estudis de cinema americans- en particular, perquè és qui l'ha fet. És una més que saborosa guinda del pastis!
