Recordeu aquella estupenda i oscartizada pel·lícula que portava com a
títol “La vida dels altres”, i que ens
explicava de quina forma els terribles tentacles de la Stasi sabien com
ficar-se fins i tot entre els llençols del teu dormitori per tal de tenir vigilades
inclòs les teves paraules més íntimes ? La dramaturga i directora Laura Mihon,
posa aquell magnífic film com un bon exemple
de les obres de ficció que millor han sabut apropar-se a la realitat de les dictadures
comunistes . I afegeix tot seguit que segons la seva impressió , encara ni s’ha
parlat prou sobre el que van significar aquells règims, ni s’ha produït prou
obra creativa sobre els seus efectes. I aquestes efectes - d’altra
banda, com passa amb totes les dictadures siguin del signe que siguin;
no em feu parlar que encara acabaríem entrant en latituds molt més properes- no
desapareixen pas de forma immediata amb la desaparició del règim opressor. De fet, un dels grans èxits a títol pòstum
d’aquesta mena de règims, consisteix precisament en deixar marques que perviuen
varies generacions. Prenguem com exemple una altra pel·lícula excepcional
citada per la mateixa Mihon a l’hora de presentar el seu espectacle, aquella “4
mesos, 3 setmanes, 2 dies” dirigida a Romania - al país natal de Mihon - per
Cristian Mungiu i situada en els dies de la dictadura de Ceaucescu. El mateix
Mungiu acaba d’estrenar fa poques setmanes una altra obra molt notable que
lamentablement ha passat desaparcebuda per la nostra cartellera , que porta com
a títol “Los exámenes “, que està ambientada als nostres dies, i en la que el
pes feixuc del legat Ceacescu es fa evident un i altre cop, encara que el nom
del dictador no sigui mai esmentat .
I és que el gran triomf d’aquesta mena de
dictadures, siguin del signe que siguin, més enllà de la seva capacitat per
organitzar judicis sumaríssims i alliçonadores execucions que mantinguin a
ratlla els opositors, censurar tot allò que pugui ser censurat i re escriure la
realitat al seu gust , consisteix en ficar-se en la vida dels altres per
sotmetre-la a estricta vigilància, convertint cada ciutadà en possible delator
del seu veí o fins i tot del seu propi germà, i aconseguint que la por i el
silenci acabin sent assumits com la cosa més quotidiana del món, i l’únic
sistema de vida possible. I de totes les coses terribles que provoquen les
dictadures, potser aquesta sigui la més terrible de totes.
Quelcom que queda en evidència al llarg d’un
espectacle amb el qual el Col·lectiu La Santa aconsegueix superar les
irregularitats de l’ambiciós però una mica massa dispers “Quan acabi la nit”, i
construir una proposta notablement sòlida malgrat les seves puntuals mancances.
Mihon i La Santa ens fiquen en aquesta casa de l’est que cal
desfer per posar-la a la venda (quelcom també ben carregat de simbolisme) en companya de tres personatges força representatius de les diferents postures que
acostumen a provocar aquesta mena de coses. D’una banda, tenim els fills que
han vingut a buidar la casa dels pares. El noi, decidit a acabar quan abans millor la tasca, llançar a les
escombraries bagatges feixucs que no són altra cosa que una pesada càrrega, i
donar-li per sempre més l’esquena a aquest país trist i llunyà on es troben els
seus ancestres , però del que no en vol sentir a parlar mai més. La noia, per
contra, fascinada pels secrets i records que s’amaguen entre aquestes parets, i decidida a preservar
una memòria històrica domèstica que d’una o altra manera , està definint la
seva pròpia història. I per últim, tenim al arxiver anònim que s’ha acostumat a
viure la seva existència a traves de la vida dels altres: la vida amagada en
milers i milers d’informes sobre milers i milers de persones que han estat sota
sospita en un o altre moment. Persones com ara els mateixos pares del noi i la
noia que ara estan liquidant la casa familiar.
Mihon i La Santa fiquen la seva proposta en un
efectiu espai escènic en el qual els prestatges del gran arxiu general
serveixen també com a prestatges d’aquesta casa de l’est : un
cop més , la Història i la història es presenten com a realitats del tot
inseparables. I fan que la tafaneria d’aquest arxiver amb ànima de servidor passiu lliurat a una
peculiar forma de “voyeurisme”, es materialitzi en les diverses històries i
personatges que venen a irrompre també puntualment a l’escenari. Una idea
eficaç que potser no acaba d’estar ben resolta ( aquests apèndix tenen una
entitat dispar, i el canvi constant de personatge requeriria un treball actoral
més profund) , però que contribueix decididament a remarcar les intencions
d’aquest ben interessant espectacle.
