Una casa a l'Est

Teatre

informació obra


Direcció:
Laura Mihon
Intèrprets:
Adrià Olay, Arántzazu Ruiz, Pau Sastre, Royal Russian Ballet
Ajudantia de direcció:
Helena López
Traducció:
Elm Puig
Escenografia:
Daniel Ruiz, Kaká Gouvea
Vestuari:
Maria Comabalía
Il·luminació:
Natalia Ramos, Lluís Serra
So:
Roc Codó
Producció:
Cristina Ferrer (Tot Produccions), Col·lectiu La Santa, Teatre Tantarantana
Companyia:
Royal Russian Ballet
Sinopsi:

Monica i Florentin tornen a la casa dels seus pares per buidar-la i posar-la a la venda. Una casa d'un país estranger que amaga els records i secrets familiars. Un país de l'Est, ex comunista, on s'ha decidit treure a la llum dos milions de dossiers personals, escrits per delators i col·laboradors durant l'antic règim. La casa i els dossiers acabaran submergint als germans en un viatge de tornada als seus orígens per descobrir la història de la seva família i de tot un país. I tu, obriries la carpreta que conté els secrets de la teva vida?

Monica i Florentin, fills d'emigrats d'aquest país, criats a Occident, tornen a allà per buidar la casa que els seus pares han decidit posar a la venda. Aquest viatge desperta en Monica el desig d'investigar el passat de la seva família, del qual gairebé no s'ha parlat a casa, i que la dictadura ha omplert de silencis i tabús. Escenes del passat i present de la família se succeeixen a la casa, i s'entrecreuen amb breus històries que un arxiver desenterra d'entre els milers de dossiers.

Una casa a l'Est parla de la Història amb majúscules a partir d'històries personals. Ens endinsa en una visió de la política des d'allò íntim, en una reflexió sobre la identitat i la necessitat de conèixer les pròpies arrels per entendre's a un mateix i entendre el nostre present. L'obra està inspirada en la dictadura de Romania, país d'origen de l'autora, i en les històries reals i testimonis de la seva pròpia família, així com en la seva experiència com a persona d'origen romanès que s'ha criat al nostre país.

Crítica: Una casa a l'Est

17/01/2017

Una veu a seguir

per Víctor Giralt

Ara ja ho sabem: comença una nova etapa del Tantarantana, convertida en equipament municipal. En principi l’orientació seguirà sent la de recolzar companyies emergents, com és el cas de La Santa, que amb ‘Una casa a l’Est’ reafirma el seu potencial, ja anunciat amb ‘Quan acabi la nit’, tot just fa un any.

‘Una casa a l’Est’ planteja el viatge de dos fills de l’emigració romanesa que tornen al país dels seus progenitors per buidar i vendre la casa on van viure els pares. Un viatge al passat incòmode, perquè a la llar no només hi ha parets i portes, sinó caixes plenes de records i secrets amagats. Els de la delació, un poderós instrument al servei de la perdurabilitat d’un règim, el de Ceacescu.

El més interessant del muntatge de la Santa, és, des del meu punt de vista, el descobriment d’una veu, la de Laura Mihon, que apunta maneres. En la promoció de l’espectacle, la companyia subratlla que no és només una peça sobre la delació en temps de Ceaucescu, sinó sobre relacions humanes. Crec que el gran actiu del muntatge és, precisament, que Laura Mihon coneix de primera mà, a través de xerrades amb amics i familiars (que ha abocat al guió), les implicacions de l’atzucac d’una Romania que, malauradament, no acaba d’aixecar el cap. Perquè, finalment, ¿què en sabem d’un país del qual ens van retransmetre la caiguda del dictador durant força dies i que després ha caigut gairebé en l’oblit mediàtic ? Coneixem, això si, que hi ha molts romanesos entre nosaltres...Però els hi hem preguntat perquè no han tornat mai al seu país ?

Un dels encerts de la construcció dramàtica que fa Mihon és la d’entrecreuar present i passat. Les visions enfrontades dels germans que tornen a Romania (sobre fins a quin punt s’han d’obrir o no certes ferides) serpentegen amb escenes on apareixen els pares i un oncle afiliat al partit, amb els seus dilemes sobre com sobreviure en temps gens afalagadors. Els tres intèrprets fan seus aquests salts de temps i de personatges, amb actuacions discretes (Pep Sastre, al meu parer, el més dúctil).

Si haguéssim de postular allò d’ ‘agradarà als qui van gaudir amb’, jo apuntaria aquella fantàstica pel·lícula ‘La vida dels altres’ de Florian Henckel, de la qual podem percebre ressonàncies en l’obra teatral que proposa Mihon.   

Trivial