Una teràpia integral

informació obra



Autoria:
Cristina Clemente, Marc Angelet
Direcció:
Marc Angelet, Cristina Clemente
Intèrprets:
Abel Folk, Àngels Gonyalons , Andrea Ros, Roger Coma
Escenografia:
José Novoa
Vestuari:
José Novoa
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Sinopsi:

En Toni Roca fa més de deu anys que imparteix un curs intensiu de quatre setmanes per aprendre a fer pa. Hi ha poques places i bufetades per apuntar-s’hi. Els alumnes que s’hi inscriuen volen aprendre a fer-ne pa, però el mètode parteix d’una simple i estranya premissa: “Per fer un bon pa, no cal tenir la millor farina o el llevat més fresc, per fer un bon pa, cal estar bé amb un mateix.” Així de simple.

Crítica: Una teràpia integral

03/06/2022

Fer un pa com unes hòsties

per Andreu Sotorra

Qui podia imaginar que darrere dels ingredients ancestrals de la farina, l'aigua i la sal, el llevat fresc i la massa mare, s'hi pogués amassar, deixar-ho reposar i enfornar... no pas, no, el pa cruixent i saborós de tota la vida sinó, al revés, tota una vida que acaba fent, com popularment es diu, i m'excuso per la redundància panarra, un pa com unes hòsties.

Els quatre intèrprets d'«Una teràpia integral», una comèdia que no arriba a tragèdia però que s'hi acosta, es posen en la pell i el davantal d'un obrador de forner. El tal forner és en Toni Roca, un manetes del pa que fa cursets selectius amb cua d'espera i que tria els seus alumnes amb la precisió d'un artesà i la finesa investigadora sobre la personalitat de cadascú com si fos un luthier en psicologia.

Hi ha obres com aquesta que posen a prova qui les interpreta. Ni Abel Folk ni Àngels Gonyalons, els dos més veterans, ni Roger Coma ni Andrea Ros, els dos no tan veterans, fan en aquest cas de Folk, de Gonyalons, de Coma o de Ros, tal com els espectadors els poden tenir encasellats, sinó que fugen dels seus clixés interpretatius i es transformen escènicament com si fossin engolits per la massa mare de la trama fins al punt que són quatre intèrprets nous de trinca, com acabats de sortir del forn.

Aquest és un dels molts ingredients atractius de la comèdia de Marc Angelet i Cristina Clemente, probablement perquè, fent autoria i direcció a quatre mans, han amassat, han deixat reposar i han enfornat una de les virtuts amagades dels intèrprets: fer un gir camaleònic escènicament parlant oblidant el que sempre havien fet.

Podria parlar del pa, de la farina, de la sal, de l'aigua, del llevat fresc, de la massa mare i del forn vermell roent que hi ha en un racó de l'escenari. I quedaria molt bé perquè és el que se'ls ha promès als espectadors i el que esperen trobar en aquesta posada en escena. Però, alerta, perquè, entre sessions d'amassar, reposar i enfornar, hi ha també el dard amagat de la dramatúrgia que dispara al cor dels espectadors perquè surtin del teatre amb la sensació d'haver estat noranta minuts dins d'un obrador de forner descobrint que sí que és possible fer una comèdia de rerefons psicològic sense que es noti que el que es fa és canviar el típic sofà de cal psicòleg pels taulells d'amassar i la força interior de cadascun dels personatges.

La Neus (Àngels Gonyalons), una metgessa cardiòloga que no troba el seu cor; el Bruno (Roger Coma), una mena de broker sioux —i no ho dic perquè sí, això de sioux— perdut en la immensitat de la vida; la Laura (Andrea Ros), una aparent noieta tímida i indecisa, creient i membre d'un grup de gospel, amb més d'un cop amagat que em guardaré prou de desvelar, són els tres conillets d'Índies del curs per fer pa del forner mediàtic Toni Roca (Abel Folk).

Amb ells quatre, els dramaturgs Marc Angelet i Cristina Clemente han elaborat «Una teràpia integral» que aconsegueix que la massa per fer pa es converteixi en un personatge més de la trama amb la qual els quatre protagonistes acabaran establint una relació de pressió psicològica i física a la vegada, a més d'una dependència inevitable, superior a les seves forces, similar al poder d'una secta, en aquest cas, la secta del pa, fins al punt de trobar en la flonjor de la massa el seu jo més amagat.

Que difícil que és haver de mossegar-se la llengua per no desvelar res sense poder dir tot allò que, de sorpresa en sorpresa, els espectadors trobaran dins de la trama de l'obra! Només apuntaré que val la pena no perdre's l'ascensió i caiguda de cadascun dels personatges: la força seductora pròpia d'un gurú que desprèn Abel Folk amb el seu forner Toni Roca; la violència acumulada d'Àngels Gonyalons en una batalla corporal de la seva Neus amb la massa elàstica i gairebé humana; el pànic esglaiador de Mercè Ros per una massa rebel de la Laura que li planta cara o per unes pastilles miraculoses que no sap on són; o el permanent sacseig expressiu, sovint sense paraules, de Roger Coma que, de cap a la massa, mai més ben dit, expandeix amb el seu Bruno una espectacular vis còmica que, precisament per això, l'acosta a la tragèdia.

Agafeu, doncs, farina, agafeu aigua, agafeu sal, agafeu una mica de llevat i una mica de massa mare. Amasseu, reposeu, enforneu... i aplaudiu ben fort abans que us facin cridar que el pa sou vosaltres o abans que descobriu que, en el fons, com cantaven aquells nois de Liverpool, el que necessiteu, i el que potser també necessiten els protagonistes d'«Una teràpia integral», no és altra cosa sinó una mica d'amor. (...)