Una teràpia integral

informació obra


Autoria:
Cristina Clemente, Marc Angelet
Direcció:
Marc Angelet, Cristina Clemente
Intèrprets:
Abel Folk, Àngels Gonyalons , Andrea Ros, Roger Coma
Escenografia:
José Novoa
Vestuari:
José Novoa
Il·luminació:
Sylvia Kuchinow
Sinopsi:

En Toni Roca fa més de deu anys que imparteix un curs intensiu de quatre setmanes per aprendre a fer pa. Hi ha poques places i bufetades per apuntar-s’hi. Els alumnes que s’hi inscriuen volen aprendre a fer-ne pa, però el mètode parteix d’una simple i estranya premissa: “Per fer un bon pa, no cal tenir la millor farina o el llevat més fresc, per fer un bon pa, cal estar bé amb un mateix.” Així de simple.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Una teràpia integral

03/06/2022

La fe i la massa, enginyosa peripècia

per Jordi Bordes

Cristina Clemente i Marc Angelet han saltat de fer broma de la màgia (Lapònia) a la fe. Si en la seva anterior comèdia ridiculitzaven la creença i no creença del Papa Noel, ara s'atorguen poders de coach i d'avançar-se als esdeveniments per despullar els mecanismes d'alliberament personal. Creure és una de les forces més potents íntimes i que pot esdevenir revolucionari si convenç a una massa, a una Turba, o als tres alumnes d'aquest curs insòlit. La peripècia es produeix dins d'un Obrador d'un forn. D'un guru de la cuina, un Toni Roca (Abel Folk) experimentat en treballar l'ànim dels seus alumnes a partir d'uns informes reveladors.

La fe és com el llevat, o com la llavor d'una espiga: ha de caure en terra fèrtil, en un temps i unes condicions determinades perquè arreli i fermenti. Els tres alumnes (Àngel Gonyalons, Roger Coma i Andrea Ros) són la farina i l'aigua sobre la que es construirà aquesta faula moderna: hi ha la duresa de la crosta (per les situacions que es revelen de vanitats humanes) i el gust de la molla tova, amb uns personatges excèntrics, que sempre volen saber-ne més que els altres i, en realitat, són els mes manipulables.

Una teràpia integral no pretén fer cap denúncia de les tesis d'autoajuda. L'exposa en cru i és el públic el que decideix si és un cant a la fe o una caricatura. Són dues cares de la mateixa moneda. Qui sí que aixeca riures, són els personatges per un patetisme ridícul. El públic pot riure (i també emocionar-se, puntualment) de la poca traça en gestionar les emocions dels protagonistes. Fins, això sí, un parell de girs finals, que eleven la tensió a un grau màxim. Per ser un coach (o un mossèn, o un dramaturg) és imprescindible disposar de tenir més informació que els altres i intuir bé què depararà el futur i, per si de cas, sempre tenir una sortida honrosa per no picar-se els dits. O cremar la fornada. O deixar massa tova la comèdia. Una teràpia integral entra molt bé. Permet disfrutar d'una peçaamable i hi posa la sal suficient perquè reposi el riure i la molla guanyi densitat.