No fa pas masses anys, es va obrir a casa nostra un bon debat sobre la degradació que estava patint la qualitat del pa , i el mal que li estava causant a tan bàsic aliment el consum massiu dels pans industrials. Paradoxalment ( o potser no tant ), aquell debat es va produir tot just quan començava a fer-se visible pels nostres carrers la proliferació d’unes noves fleques que , sovint, han adquirit també la mena de fisonomia associada a aquella mena d’establiments que volen oferir una imatge de modernitat , i alhora deixar a la vista que aquesta imatge es recolza en el respecte envers la tradició. El pa, tornava així a ocupar el lloc que s’ha guanyat des de sempre, des que va començar a formar part en totes les seves variants de totes les civilitzacions conegudes.
Així doncs, el pa (que fins i tot ha arribat a agafar implicacions místiques i metafísiques quan ha vingut a coincidir amb la religió) ,resulta un aliment ideal, a l’hora d’imaginar un taller gastronòmic d’aquests que sobrepassa o intenta sobrepassar la pura gastronomia. D’aquests en els qual , el producte gastronòmic final ( en aquest cas, el pa que un somia fer a casa seva) , s’acaba convertint en realitat gairebé en una excusa capaç de facilitar que els participants, puguin trobar en l’experiència un camí que els hi obri noves vies de profund autoconeixement. D’aquests, doncs, com el que condueix el venerat mestre forner Toni Roca ( res a veure amb aquella altra colla de germans gastronòmics), amb la mena d’actitud que associem al mestre guru provocador que trenca normes i tòpics i ho exigeix tot de tu perquè , a canvi, també sembla disposat a ensenyar-te a aconseguir-ho tot.
I si tot això us sona una mica a llibre d’autoajuda traspassat a la massa mare , no aneu desencaminats. Parlant de massa mare: d’un temps ençà ,tots n’hem sentit a parlar d’ella. I de fet, ara resulta que fins i tot alguns productes de fabricació industrial, presumeixen de fer-la servir. Doncs ja cal que tingueu ben present el concepte i el que significa això de la massa mare, perquè us permetrà detectar algunes claus de la nova comèdia creada pels autors de “Lapònia”, abans que aquestes ens siguin revelades al llarg del taller en el qual l’escenari es transforma en una fleca-taller, transformada alhora en espai de teràpia integral i absolutament immersiva: aquí , si t’hi fiques, has d’anar a totes. I amb els preus que cobra el terapèutic mestre forner tan hàbilment encarnat per Abel Folk, tampoc es cosa de desaprofitar les lliçons, per molt agosarades que ens puguin semblar.
Ja posats , la velocitat amb la qual accepten prendre decisions agosarades els tres alumnes no menys hàbilment interpretats per Roger Coma (el que hi té més la mà trencada, en això d’arrencar rialles), Àngels Gonyalons ( la que més frenèticament rabiosa es pot posar, si la punxes massa) i Andrea Ros ( la que més sorpreses guarda dins seu), podria resultar un dels punt més qüestionables de l’obra. Però al cap i a la fi, es tracta d’una convenció habitual i plenament acceptada en propostes com aquesta. I , donades les característiques tan específiques que té el curs, resulta un xic difícil que un dels seus integrants fiqui les mans a la massa ( la massa mare, i l’altre) sense haver-se informat prou d’on es ficava. En qualsevol cas, es tracta d’una altra convenció no menys habitual, que no altera per a res la molt eficaç estructura d’aquest nutritiu aliment. Els autors, passen una mica de puntetes sobre aquells aspectes perillosament manipulatius que s’estan coent a la fleca, i opten per prendre un camí més irònicament amable que vitriòlicament sarcàstic. Però saben com donar-li als seus personatges prou consistència com per a aconseguir que la massa escènica fermenti, i doni lloc a un divertiment força ben estructurat ,dotat alhora d’aquella mena de final tampoc excessivament mordaç, però si capaç de deixar-te a la boca aquell punt de gustet amarg requerit per l’ocasió.
