Unes abraçades insuportablement llargues

informació obra



Direcció:
Ferran Utzet
Intèrprets:
Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat, Joan Solé
Músics:
Jordi Busquets
Il·luminació:
Guillem Gelabert
So:
Guillem Rodríguez
Vídeo:
Francesc Isern
Vestuari:
Giulia Grumi
Escenografia:
Ignasi Camprodon
Producció:
La Perla 29
Sinopsi:

Aquesta és una història que passa entre Nova York i Berlin. El Charlie, la Monica, l’Amy i el Krystof tenen entre trenta i quaranta anys i se senten atrapats en una vida que no els satisfà. Desesperats, emprendran un viatge als inferns per fugir d’una buidor que no saben com superar. Guiats per una misteriosa veu, les seves històries s’entrecreuaran i intentaran aprendre què vol dir estar vius.

Una faula fantàstica i descarnada d’Ivan Viripàiev, una de les veus més originals del teatre contemporani, que es presenta per primera vegada a Catalunya.

Crítica: Unes abraçades insuportablement llargues

29/04/2022

Abraçades ultrasonores com si fossin dofins

per Andreu Sotorra

Si un dia el director Oriol Broggi i La Perla 29 van donar a conèixer aquí el dramaturg Wajdi Mouawad i ja no l'han deixat mai més, ara descobreixen l'autor i director Ivan Viripàiev (Irkutsk, Sibèria, 1974), format teatralment a Rússia, ciutadania de la qual ha renegat públicament pels actes criminals del genocida Vladímir Putin, després d'acollir-se a la ciutadania polonesa.

A més, Viripàiev ha anunciat també públicament que tots els drets d'autor que li arribin dels teatres russos on es representen les seves obres els destinarà a l'ajuda del poble d'Ucraïna. Autor compromès, doncs, en un temps on el compromís s'esfuma sovint com una boira passatgera.

L'obra creativa hauria d'estar al marge de les actituds personals. Però en aquest cas és gairebé impossible no relacionar-les. Ivan Viripàiev es podria considerar un autor postexistencialista. L'obra «Unes abraçades insuportablement llargues» —estrenada a Rússia el 2015 i que entre molts altres escenaris europeus ha passat també pel Théâtre de La Colline de París que dirigeix Wajdi Mouawad i on recentment ha debutat amb èxit La Perla 29—, beu de l'existencialisme, també de la tradició del teatre rus, de l'atmosfera a vegades angoixant de Txékhov, però va molt més enllà perquè s'empara en un registre dramàtic tan inusual com arriscat amb un discurs que passa de la primera a la tercera persona i que fa cabrioles fins i tot en la segona persona: «Ara tornem... Ara et trec el vestit de noces... Ara em lliuro a tu...»

 Ivan Viripàiev diu que no escriu un text sinó una partitura musical per buscar la precisió del ritme. Per Ivan Viripàiev, el ritme és l'essència de la seva dramatúrgia. I per ritme, entén la veu, el text, el moviment, el cos, els colors, la llum, la música, el fum... Tot això hi és d'una manera absorbent en aquesta faula contemporània, tal com ell mateix la defineix, sobre la societat que se sent òrfena per l'absència d'una estructura espiritual.

El director búlgar Galin Stoev ha qualificat la dramatúrgia d'Ivan Viripàiev de “llengua paradoxal” perquè posa en evidència l'estructura dramàtica i la desconstrueix. I és ben bé així perquè els quatre personatges de l'obra «Unes abraçades insuportablement llargues» s'expressen narrativament, defugen el diàleg, expulsen les rèpliques de l'altre perquè són ells mateixos qui s'autorepliquen, avancen en un tempo de velocitat impensable en teatre, però no defugen les reflexions internes, ni citacions d'altres personatges. I sempre amb una expressió de conflicte intern, de fugida cap al no res, de la recerca del Déu antic que en els temps que corren sembla que ara visqui una llarga excedència laboral.

La universalitat de l'obra no és només anecdòtica pel que fa a les localitzacions (primer Nova York i després Berlín) o per les vicissituds (avortament, drogues, intent de suïcidi, alimentació vegana…) dels quatre personatges. O tampoc per l'origen dels personatges, una és de Sèrbia, una altra de Polònia, un altre de Txèquia... sinó per la profunditat del discurs de cadascun d'ells.

El director Ferran Utzet —habitual de La Perla 29— és qui ha aportat l'obra d'Ivan Viripàiev a Catalunya, mitjançant la versió catalana del traductor del rus, Miquel Cabal. La va descobrir en unes jornades de dramatúrgia a Nancy. El risc era entendre les claus del registre dramàtic de l'autor i transcriure-les al llenguatge teatral de la companyia.

Missió assolida amb nota alta. La nau del Teatre La Biblioteca, aquesta vegada, a la italiana. L'escenari, trepitjat pels espectadors, pot semblar reduït, però aviat s'obre en profunditat com un univers amb un punt blau a l'horitzó o com un oceà amb l'horitzó com a punt final.

L'altre risc de la posada en escena era que els quatre intèrprets protagonistes entenguessin el discurs i el registre tal com els arribava en estat pur. També missió assolida. La solvència escènica garantida de l'actriu Alba Pujol; la solvència més “emergent” en teatre convencional de l'actriu Paula Malia; la de Martí Salvat amb la companyia Projecte Ingenu a les espatlles; o la de Joan Solé que havia passat per La Kompanyia Lliure de Lluís Pasqual i també per l'«Àngels a Amèrica» de David Selvas, no desencaixen gens amb la filosofia de fons de l'obra.

Desconstruir el que en una altra situació serien un seguit de monòlegs és encara més díficil que enfrontar-se a un monòleg convencional perquè cal transmetre l'angoixa interior de cadascun d'ells per fer-la convergir en una angoixa, com deia al principi, postexistencial, col·lectiva, molt del segle XXI.

¿I la partitura musical anunciada per l'autor per aconseguir el ritme? El director Ferran Utzet ha trobat la clau en la presència d'un personatge que no té un paper dramàtic, però que hi és present durant tota la representació: el músic Jordi Busquets Rovira —que pel que fa al teatre ja ha intervingut en els últims dos tres anys en espectacles del Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure— , aquí amb guitarra elèctrica, modulació a tempo i joc de les paraules, pujada de decibels quan la desesperació puja també de to, decibels en descens quan l'angoixa baixa d'intensitat. No es podria entendre l'obra sense l'aportació de la seva banda sonora permanent.

Diuen que els dofins tenen una qualitat única entre el regne animal que és el de comunicar-se amb l'emissió de “clics” amb un llenguatge ultrasonor que s'acosta al llenguatge humà i amb una sensibilitat capaç de patir el dolor i gaudir del plaer.

Com que els dofins no són aliens de l'obra d'Ivan Viripàiev —i no desvelo res que no es pugi desvelar en relació a la fugida dels quatre personatges— no és cap temeritat comparar el Charlie, la Monica, l'Amy i el Kryštof com si fossin dofins perduts en l'oceà. Uns dofins atrapats en la trentena, insatisfets de la vida que els ha tocat en sort, angoixats per l'opressió ambiental, només esperançats per un lema convertit en himne generacional que, a partir de l'obra d'Ivan Viripàiev, s'ha adoptat gairebé com si fos una targeta de presentació: «Jo et trobo, tu em coneixes. La meva tendresa es troba amb la teva, i l'univers s'expandeix.» (...)