Ferran Utzet dirigeix al Teatre Biblioteca de Catalunya Unes abraçades insuportablement llargues, del dramaturg rus Ivan Viripàiev, nacionalitzat polonès i declaradament contrari al govern de Putin. Estrenada l'any 2015 a Moscou, l'obra va passar també pel Théâtre National La Colline de París, institució que lidera Wajdi Mouawad, autor fetitxe de la companyia La Perla 29. Ara podem gaudir d'aquesta peça d'un dels màxims exponents del Nou Drama Rus en l'acurada traducció al català de Miquel Cabal Guarro.
El text de Viripàiev és un tripi considerable, un recorregut al·lucinat sobre la cerca de sentit i una extàtica renúncia. Dels quatre personatges, tres tenen arrels a països de l'Europa de l'Est però les seves vides transcorren a cavall entre Nova York i Berlín; les seves experiències passen per viatges low cost, sexe amb desconeguts, consum esporàdic de drogues i gravíssimes crisis existencials. La peça s'estructura en quatre parts: l'impuls és allò que els falta per agafar-se a la vida; l'infern, el lloc per on han de transitar; les abraçades, un contacte impensat i cel·lular a través de les galàxies. I la neu, el final.
Sona estrany i ho és. En aquesta faula contemporània, que tematitza per viaranys psicodèlics l'absència d'una estructura espiritual, assistim al viatge iniciàtic –i per separat– de quatre joves per atènyer un sentit al qual aferrar-se –o no–. Tots ells ens subministren coordenades vitals i referències vagament identitàries, però el que s'imposa, en el succeir-se estèril dels seus dies, és el neguit profund que els porta a preguntar-se pel sentit d'una vida sense qualitat –Monica–, o a demanar-se “quines accions ha d'emprendre una persona per sentir que és viva” –Amy–. Un restaurant vegà, un avió, un hotel són alguns dels (no)llocs –en aquest “món de plàstic que Déu ha llençat a les escombraries”– on coincideixen. Però tot s'esdevé en l'àmbit de la pura narració, la de quatre individus que encreuen els seus relats gens psicologistes sobre un escenari i davant una platea que mai no veurà aquests cossos fregar-se entre ells. En obert contrast amb la intensitat de la interacció narrada –algunes descripcions sexuals són d'alt voltatge–, els intèrprets es mantenen físicament separats i s'abstenen fins i tot de mirar-se.
Del tot al servei del text i l'aposta de direcció, l'esplèndid i magnètic quartet actoral format per Paula Malia, Alba Pujol, Martí Salvat Morin i Joan Solé Martí –estilitzats millennials, amb vestuari a càrrec de Giulia Grumi i caracterització d'Àngels Salinas– persevera en una frontalitat i una franquesa que transmeten una mena d'innocència extraviada, commovedor residu d'infantesa. I els acompanya, omnipresent i carismàtic, el músic Jordi Busquets Rovira, que contribueix decisivament al ritme de la partitura escènica. Val a dir que, a banda de narrar-se en tercera persona, fins al punt de citar les seves pròpies rèpliques en estil directe, els personatges assumeixen també la misteriosa veu del cosmos, que adopta formes d'allò més capricioses –un punt blau, un dofí, un alienígena–. I ves què hem de fer, si “el projecte de l'univers és així”.
El més cridaner de la proposta, a part del bandejament de l'estructura dramàtica en favor de la narració, és l'èmfasi dels personatges en la interrogació pel sentit de la vida i la seva declarada incapacitat –o inapetència– de seguir vius sense sentir-se'n. L'ofuscació existencial d'aquests joves en la trentena els porta a un carreró sense sortida, fins al punt que l'univers mateix (!) haurà de trobar els mecanismes per fer sentir la seva veu i esquerdar les presons mentals on resten incomunicats i aliens. La Monica, que insisteix a perseguir un “impuls”, arribarà a la lluna platejada; al Charlie, un senyal dins seu l'exhorta a aturar-se; l'Amy s'obre esplendorosa com una flor i “s'envola a tota velocitat al paradís”; el Kryštof s'admira de reconèixer la tendresa insospitada que l'habita.
El batec planetari o flux còsmic torna audible una freqüència improbable i projecta els personatges vers una temporalitat altra, en un univers –també escènicament– eixamplat. Al fons de l'espai dissenyat per Ignasi Camprodon s'obre el receptacle on s'opera la transformació o la dissolució, entapissat pels suggestius vídeos i llums de Francesc Isern i Guillem Gelabert. Abans que el teló translúcid –de la mà de Marc Serra, l'imprescindible regidor– posi fi a les fulguracions visionàries d'aquesta galàxia, deixeu-vos abraçar per Viripàiev. Al·lucinareu, això segur.
Article publicat a Núvol el 4 de maig de 2022
