“I si el futur fos una acció en moviment més que una inèrcia? Utopia és un cant universal a la capacitat creativa, sensible i diversa de l’esperança. Utilitza el llenguatge d’un concert performàtic per preguntar-se —a través de la dansa— quins cossos volem tenir, quines veus volem fer sentir, quines relacions ens fan més lliures o a quines comunitats volem pertànyer. En un moment en què els discursos distòpics han envaït imaginaris sobre la realitat que vivim, Utopia els desterra utilitzant la presencialitat com a força revolucionària. Utopia és una invitació a parar la roda, un gest col·lectiu ingenu i un cop d’aire sense límits.”
iquel Barcelona Palau, direcció
Miquel Barcelona, Helena Gispert, Merce Matus, intèrprets
Lucy Tcherno i Oriol Mula, música i espai sonor
Marieta Rojo, manipulació lumínica
Laura Clos “Closca”, disseny d’espai i il·luminació
Fàtima Campos, ajudant de direcció, assessoria de moviment i disseny de vestuari
El programa Escenes de L'Auditori té la filosofia de la provocació. Convida que artistes d'una disciplina (habitualment teatre performàtic o dansa) provin de connectar amb la música en directe. Els exemples es multipliquen des de Coda dels d'Atresbandes a Fem una bona pena abans de morir de Sonia Gómez. També hi ha la proposta més immersvia com la de Tanit Plana (Part) o les Escoltes Divergents: estudis sobre desnaturalitzacions del moviment del so, de Georgia Vardarou. En el cas de Miquel Barcelona, el cant a cappella ja emergia de la profunditat emocional de Rojos. Ara, la música guanya espai i permet transmetre, a través del vers, una carretada d'imatges suggerents, de cants a un món molt més lliure.
Avui és un bon inici, amb una captivadora potència pel dispositiu escènic i lumínic que aconsegueix que un feix de llums es disgregui per l'espai a través de l'efecte rebot amb una pantalla que canvia els angles amb un recurs artesanal i tan despullat com el desig de la peça. Com si fos un mirall, la llum es trasllada als diversos racons, amb un treball de cordes com a Napalm al cor, o Miracle, de la Sala d'a dalt de la Beckett.
De la veu i el vers es passa a un ball dinàmic, que es mou des de la coreografia grupal ocupant tot l'espai als instants íntims de contacte entre els ballarins. Al moviment, puntualment, s'incorporen els músics, que entren a l'escenari sortint del seu racó instrumental. També sorprèn que els ballarins s'atreveixin a uns solos de cant amb una cadència coherent a les onades del mar, en insistir a recuperar terreny perdut a conseqüència de la por, de la marea del neofeixisme retrògrad.
Avui, es pot considerar la peça com l'arrencada d'una recerca, també amb sonoritats com la música electrònica que, aparentment, no hauria de casar amb el cant intens, potent, utòpic i vivencial. És un debat sobre la superació del gènere, d'ignorar identitats sexuals i convencions perquè hi hagi la màxima llibertat en expressar l'amor consentit. Potser, com a coreografia d'investigació, avui, necessita seleccionar millor les imatges i transmetre major impuls amb la coreografia, que sigui inequívoca la seva decisió. Hi ha molts adjectius i imatges poètiques, però se li troba una certa falta de verb, d'acció, de determinació en un discurs tolerant i obert, però que es podria tensar amb les contradiccions (i pors) personals. Del rebuig a la intransigència al volar cap a la utopia cal un espai d'autoconsciència en què tothom se senti responsable d'uns prejudicis socials, que dominen sovint els comportaments personals.
