V7: l’art de silenciar és una peça teatral a partir d’una investigació sobre la por i sobre la llibertat d’expressió. L’espectacle porta profundament inscrita la tensió i debat que comporta la censura i la autocensura com a idees de control del lliure pensament i de la lliure expressió. Quins son els límits? Perquè censurem? Què acceptem de la divergència?
L’espectacle mostra dos personatges que es troben en un únic espai escènic on representen un diàleg etern i reflexiu. Per una banda, la Puta, com a símbol de la perversió i la submissió de la dona i com a personatge que qüestiona el sistema patriarcal que imposa unes lleis de control, i el Censor, que incitarà a la Puta a explicar la seva història, exposar-se, sentir…
No podria fer.ho de millor manera aquesta gran lluitadora (Susana Barranco), sempre creadora d'espectacles transgressors que mouen les articulacions del espectador, sorprès al principi i dubitatiu a l'hora de posar.se al seu costat (per la forma cóm ho expressa, segurament massa agosarada per alguns), pero que ho acabarà fent, per què se sent interpel.lat, i s'entregarà sense pensar-ho en una comunió autora/intèrpret-públic realment catàrtica.
“V7: l'art de silenciar” (un títol acurat, bonic) diu les coses clares i amb majúscules. I això podria molestar a més d'un, sobretot a qui l'ha censurat en alguns ocasions. Però Barranco deixa clar que no es dirigeix a ningú en concret (malgrat que ella ha rebut en primera persona) sino ho fa en general cap a la societat, on gairebé tot es censura, fins i tot la tristor (sempre sortim contents a les xarxes), i tots ens acabem autocensurant per molts motius. Per això, Barranco tira pel dret, reconeix que la prohibició a què ha estat objecte l'ha obligat a tallar, a autocensurar.se i en conseqüència, d'alguna manera, a prostituir.se i a tallar, per exemple, alguns moments del seu documental “Breathe”, on parlava de les vivències de les dones a la presó de Can Brians. Tallar per què algú li ho va recomanar.
I per això apareix en escena comu una prostituta, que va responent a les preguntes d'un censor a qui només sentirem la veu (Juan Navarro). I és aleshores quan ella interpel.la al públic: “m'ha passat a mí, però també a tots vosaltres”.
L'espectacle té una primera part sexualemnt agosarada que busca conscientment la incomoditat i proposar.li al públic si tot allò que està veient ho censuraría o no, com ara la famosa seqüència de la mantega a “El último tango en París”, que va acabar amb la vida artística de Maria Schneider, que no sabia què és el que li faria Marlon Brando i Bernardo Bertolucci; o l'escena de la masturbació femenina de “El silencio” d'Ingmar Bergman; o l'escatològica escena de Divine a la pel.lícula “Pink Flamingos”.
La provocació sexual inicial provoca molta tensió i donarà pas a una segona part on es qüestiona la veritat, la mentida, es reivindicarà el plaer sexual de la dona i es denunciarà la seva submissió, apel.lant també pel lliure pensament i la llibertat d'expressió. Es en aquells moments on la Barranco ho treu tot, una autèntica vomitada: la ràbia per haver estat una de les víctimes de la censura, una ràbia que es manifestarà al escenari de forma salvatge i que acabarà de forma catàrtica i brillant, amb el públic rendit.
Es aquest un treball molt complicat i incòmode que l'autora treu amb nota: aconsegueix transmetre totes les emocions per les quals passa, no solament quant a text sino quant a performance. L'espectacle ja s'ha vist en diferents punts d'Espanya, ha arribat només per uns dies a l'Antic Teatre de Barcelona, però el pròxim mes de juny es podrà veure a l'Espai Brossa. Per cert: si aneu a veure'l i us col.loqueu en primera fila....no, no diré més.