El teatre té un cert aire voyeur, de mirar pel forat del pany. Com en un peepshow, les persones que entren a escena se saben observades i, puntualment, poden establir-hi contacte. Des del privilegi de la narració, l'artista gaudeix de mostrar molles de Veritat a partir del joc de la representació, de l'ús de la mentida. Susanna Barranco parteix de les imatges dures, que l'aboquen a l'abisme de la vergonya. Ella flirteja amb situacions extremes per debatre sobre la censura i, pitjor encara, l'autocensura. De "Silencio" (1963) de Bergman, a "L'últim tango a París" (1972) de Bertolucci es planteja la conveniència, o no, d'incorporar escenes conflictives: ensenyen la vulnerabilitat de les dones, però alhora la cosifiquen. Barranco va trobar-se amb l'advertència institucional de revisar (autocensurar-se) en el documental Breathe (2021), finalista als premis Montserrat Roig. Les institucions que finançaven el documental realitzat a partir de la relació personal entre les internes del centre penitenciari Brians 1 i el vincle d'aquestes dones amb la presó i l'espai que les delimita, li advertien que aquell podia ser "el final de la seva carrera".
Barranco s'enfronta a la veu del censor, que podria ser també el d'un client que l'exhorta a exhibir-se, a exposar-se. Al darrere, una obsessió pel plaer i per entendre la sexualitat majoritàriament masculina. L'actriu i directora decideix a cada moment quantes copes de llet llença empenyent amb els peus una escultura d'un penis gegant. Un element capital com amb Sol Picó (amb qui Barranco presentaria Red room, sobre la prostitució) que a Dancing with frogs, en què un penis pendulava a l'escena com un botafumeiro gegant.On l'artista es confessa més prostituïda és en la decisió d'escapçar els plans del documental. Cada nova versió (fins a la setena que s'acabarà aprovant) significa una cessió de la seva independència creativa. L'explicació de la ferida l'expressa amb un exercici d'autolesió. Ningú atura els pingüins que decideixen anar cap a la muntanya, cap a una mort segura. En canvi, l'artista s'ha de moure amb uns paràmetres controlats. L'ombra d'Angélica Liddell plana en aquest passatge. Leo Bassi (70 años) va popularitzar-se a la televisió com al bufó de la merda. Se li permetia una escatologia que, ara, el relat políticament correcte l'impedeix.
El progrés comporta, contràriament, una reducció de les llibertats creatives. Avui, les ulleres liles, feministes, obliguen a una revisió de plantejaments que poden ser més reaccionaris que els dels censors catòlics de la dictadura franquista. Es produïa aquell contradictori passatge: era el censor preocupat pels excessos en el cinema era el que veia les escenes que no es projectarien al gran públic.
Susanna Barranco, amb la complicitat de Juan Navarro al guió, presenta un muntatge que incomoda tant pel fons com per la forma. Que fa trontollar totes les bases de la cultura, el respecte i la llibertat creativa. Maria Schneider confessaria molts anys després que Marlon Brando va abusar d'ella en l'escena de la mantega. Amb el director havien convingut que farien un sol passi i que ho gravarien amb tres càmeres alhora. Volien captar la por i incertesa de l'actriu, per això no la van advertir. Per gravar veritat. Una obsessió artística de Bertolucci que va esclatar en el cos de Schneider. A sobre, aquella escena va estigmatitzar la seva carrera: Només li oferien papers d'aquest rol.
