Vaselina

informació obra



Traducció:
Joan Negrié
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Joan Negrié, Lluïsa Castell, Artur Busquets, Karin Barbeta
Sinopsi:

Els Estats Units, juntament amb els països aliats, acaben de bombardejar Mèxic per destruir totes les seves plantacions de droga. Fil, un noi cínic i desil·lusionat i Charlie, un animalista convençut i defensor dels drets civils, cultiven grans quantitats de marihuana al seu pis per intentar donar el gran cop de les seves vides: invertir el funcionament del mercat i exportar-la a Mèxic. A ells dos s’hi afegirà Wanda, una noia obesa i insegura i Mina, la mare de Fil, una dona frustrada que acaba de sortir d’una clínica per desintoxicar-se del vici que sempre l’ha perseguit.

Tot es complica quan, després de 22 anys d’absència, torna a casa el pare de Fil i exmarit de Mina, desvetllant a tots el seu perillós secret.

Crítica: Vaselina

18/09/2019

En mans dels gurus del fracàs

per Ramon Oliver


El títol original resulta força més clarificador que aquest escarit Vaselina amb el qual l’obra se’ns presenta a casa nostra: Thanks for Vaselina. Sí senyor, i sí senyora : quan estàs acostumat o acostumada a que el món i la vida  et fiquin per qualsevol conducte del cos i de l’anima la misèria i el fracàs a la força i  sense cap mena de miraments, agraeixes molt que algú altre tiri mà del pot de vaselina. I de ficar-te amb vaselina falsos miratges d’espiritualitat intransigent o demagògia eixelebrada en saben molt  els falsos profetes d’un i altre signe que poden acabar fent amb tu el que vulguin, a poc que et trobin amb les defenses baixes i amb una necessitat brutal de creure en la realitat d’aquests miratges. Deixem de banda – i potser tampoc no tant com sembla-  en Fil ( Joan Negrié), aquest veritable campió de la incorrecció política verbal que ja està de tornada de tot i només pot contemplar el seu entorn amb una amarga ironia sarcàstica que – malgrat tot- tampoc el fa immune a caure en imprevistos paranys. El cert és que  la resta de   grotescos però també grotescament creïbles personatges imaginats per Gabriele Di Luca mostren una declarada propensió ( en un parell de casos, amb signes evidents de desfermat fanatisme)  a caure  en aquesta mena de  miratges. Tal i com afirma  Sergi Belbel, es podria dir que som davant  “una obra poligonera, un cruel reflex d’una realitat que moltes vegades ignorem o que fem veure que no veiem”. Una obra que, en paraules de l’autor, reflecteix un entorn marcat per “la manipulació de la informació, la violència de la política, el poder de les religions, els cursos espirituals i d’autoestima , les falses dietes, el fals compromís civil, la falsa bondat. Bruixots, curanderos i gurus amb els seus falsos remeis per a tot. La instrumentalització del dolor, de la solidaritat, de la mort”.

Tant se val que es tracti d’una d’aquestes sectes plenes  de petits Charles Manson latents disposats a exhibir en qualsevol moment el seu potencial manipulador i destructor i a treure-li profit a les frustracions alienes , com que es tracti d’un radical col·lectiu animalista disposat a assaltar una granja per tal “d’alliberar” les bestioles captives, encara que l’acció deixi com a  “dany colateral “ 400 cadàvers amputats de pollastre: a l’escenari de Vaselina, es reparteixen pals a tort i a dret. Començant per les grans potències que no gasten manies a l’hora de buscar excuses legals que les permetin bombardejar a dojo l’enemic i fer-se encara més l’amo del negoci. I acabant per aquell amic o aquell membre de la teva parentela que amb l’excusa que està tan putejat com tu, t’acaba putejant encara més a tu. Quelcom que en Fil descriu amb enrabiada precisió quan se li presenta l’ocasió de deixar anar el seu gran monòleg final que funciona una mica com a brillant resum de tota la bilis continguda a la comèdia. Potser arribarà el dia en el qual decidiràs pujar-te a un lloc ben alt i pixar-te en tot i en tothom. Però de ben segur que quan arribi aquest dia, no hauràs calculat que el vent et ve de cara.

Certament, la desesperança sense masses opcions a l’optimisme campa pels seus aires en aquest comèdia tràgicament desoladora que, en el muntatge dirigit per Belbel, es creix a mesura que avança el deliri . Belbel , com té costum, busca la rialla des del primer moment, per tal de tenir ben enxampat ja l’espectador des de com qui diu la primera rèplica. I els controlats excessos del punyent text de Di Luca li posa les coses fàcils: entre tanta “mula” amb sobrepès i tanta “mula” canina amb 20000 euros de bona mercaderia ficada al cul , tant eixelebrat  “fumeta” de l’activisme tot terreny i  a temps complert, tanta mare ludòpata ficada en tasques de cuidadora  i tan pare trans posseït per la crida divina a un nivell que riu-te tu de la protagonista de La llamada, resulta fàcil caure en la temptació de l’humor passat de voltes. A la  pàtina més que amarga d’aquest humor li costa una estona fer-se visible, i la massa neutra escenografia tampoc no acaba d’ajudar . Però quan ho fa ja no abandona tampoc l’escenari, fins a arribar a aquest final pixaner que acaba puntualitzant-ho tot.  Belbel es pren el seu temps abans de  transmetre el mordent de la proposta, potser perquè ben mirat, l’humor de la salvatjada tampoc no és  aquella mena d’humor amb el qual està familiaritzat. Però a mesura que el deliri avança i que al bon quintet d’intèrprets se li presenten alhora  més recursos per mostrar totes les cares de les joguines trencades dins les quals s’han ficat i exhibir quelcom més que l’excés , l’espectacle pren també volada. Una volada que , donades les perspectives vitals del quintet, en el millor dels casos acabarà  en aterratge forçós dins  una realitat que ni a força de “canutos” sembla millorar. I els gurus ja es freguen les mans, a l’espera de noves víctimes.