Vaselina

informació obra



Traducció:
Joan Negrié
Direcció:
Sergi Belbel
Intèrprets:
Joan Negrié, Lluïsa Castell, Artur Busquets, Karin Barbeta
Sinopsi:

Els Estats Units, juntament amb els països aliats, acaben de bombardejar Mèxic per destruir totes les seves plantacions de droga. Fil, un noi cínic i desil·lusionat i Charlie, un animalista convençut i defensor dels drets civils, cultiven grans quantitats de marihuana al seu pis per intentar donar el gran cop de les seves vides: invertir el funcionament del mercat i exportar-la a Mèxic. A ells dos s’hi afegirà Wanda, una noia obesa i insegura i Mina, la mare de Fil, una dona frustrada que acaba de sortir d’una clínica per desintoxicar-se del vici que sempre l’ha perseguit.

Tot es complica quan, després de 22 anys d’absència, torna a casa el pare de Fil i exmarit de Mina, desvetllant a tots el seu perillós secret.

Crítica: Vaselina

23/09/2019

No es pot matar tot el que és gras!

per Andreu Sotorra

L'autor Gabriele di Luca (Pésaro, Itàlia, 1981) no s'està de res a l'hora de bastir el seu discurs de registre «lumpen» amb una reflexió encoberta i subtil, embolcallada d'una presumpta irreverència farcida d'impromperis, renecs, cinisme i, esclar, sisplau per força!, d'una «vaselina» d'humor perquè els espectadors ho puguin pair.

L'actor Joan Negrié, ànima de la companyia Trono i, en aquesta ocasió, traductor i protagonista de l'obra, l'ha feta arribar amb un nivell lingüístic D.O. I el director Sergi Belbel, l'ha situada en el punt just del fil invisible entre la correció i la irreverència aconseguint un bany de realisme sobre l'absència d'estima i la necessitat humana de trobar-la al preu que sigui.

Dic tot això perquè seria frívol titllar «Vaselina» només com una comèdia d'humor, malgrat que també cal reconèixer que és inevitable que els espectadors passin els noranta minuts de l'obra amb un somriure —a vegades amarg— per tot el que hi passa i per tot el que s'hi diu.

Molta marihuna. Torretes plantades de marihuana, amb les fulles verdes i uafanoses ben espargides amb aigua de tant en tant, que entren i surten de l'escenari creant gairebé l'únic moviment escenogràfic. Un gos absent amb una fortuna al pompis que està a punt d'arruïnar en Fil i en Charlie (els actors Joan Negrié i Artur Busquets, els dos molt intensos i el segon recordant encara el seu paperot a «Oh, Mami!»), dos traficants de droga tan diferents com la nit i el dia. Un, en Fil, cínic i incapaç de tractar com cal ni la seva mare Mina (l'actriu Lluïsa Castell, controladament deixada anar probablement en un dels seus registres més inèdits), sortida d'un procés de rehabilitació drogoaddicció. L'altre, Charlie, solidari amb les causes globals que assetgen el món, inclosa la salvació dels pollastres sense ales. Un pare, absent durant 22 anys, que reapareix sota el nom d'Annalisa (l'actor Joan Miquel Reig) com a membre xuclat per una secta religiosa d'allà a Mèxic i que s'autodefineix com a transsexual bisexual. I, finalment, l'impacte interpretatiu del quintet, Wanda (l'actriu Karin Barbeta, per a molts una descoberta de futur per mèrits propis), princesa infantil en somnis, amb la falsa ingenuïtat com a cuirassa, amb un germà absent amb síndrome de Down rebutjat pel pare, afectada per un procés de metabolisme amb conseqüències de greix «grassonet» que obre els ulls al parell de traficants per resoldre el problema que tenen de passar fronteres amb el recurs de la «mula» i que, gràcies a Wanda, tenen clar que no aixecarà cap sospita.

Sí, tots els personatges viuen a l'extrem, formen part d'un altre món, aquell estadi «lumpen» esmentat abans, entre el grotesc i la caricatura, però també tots tenen el seu moment de tendresa i de feblesa, de necessitat d'amor ni que sigui a canvi de perdre bou i esquelles.

Tot resumit amb la declaració de principis final en boca de Fil, enfilat a la taula, no com aquell qui recita el vers de Nadal, sinó com aquell altre que puja a la muntanya per estar més a prop del cel i per enfocar el seu reg de micció cap a les altures i tocar qui tot ho pot i tot ho veu fins a «pixar-se» en tot déu i en tothom... sota el risc, esclar, que aquell dia bufi el vent de nord i la «pixada» li acabi esquitxant a la cara. (...)