Veus que no veus

informació obra



Producció:
Cia. Pepa Plana
Sinopsi:

A partir dels anomenats números clàssics, ja va sent hora que algú hi posi la versió en femení. Com canvien i quin significat agafen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos? Pepa Plana i Noël Olivé ens presenten “Veus que no veus”, una història que en si mateixa comporta dins seu unes quantes petites històries més, és a dir, les “situacions”, Situacions que esdevenen potser els moments més importants d’aquest trajecte còmic i poètic.

Heus aquí, doncs, dues heroïnes del segle XXI intentant sobreviure a les situacions, clàssiques o no, que la seva condició de pallasses els ofereix.


Crítica: Veus que no veus

19/10/2018

Pepa Plana passa a l'atac

per Marcel Barrera

A la pallassa Pepa Plana no la descobrirem ara, després de quasi 30 anys de trajectòria i prop d’una desena d’espectacles. Dit això, potser sí que alguns farien bé de redescobrir-la. Ara pot ser un bon moment. En el seu nou espectacle, titulat Veus que no veus i estrenat al 18è Festival de Pallassos de Cornellà, la pallassa Pepa Plana està magnífica i extraordinària, adjectius que m’he pensat una llarga estona abans de teclejar-los per publicar-los. No perquè siguin ampul·losos, sinó perquè dubtava entre dos altres adjectius: hipermagnífica i hiperextraordinària.

L’energia, la riquesa dels seus gestos, els infinits recursos que demostra, el ritme sobre l’escenari, el moviment que acompanya cada paraula, el contrast d’estats d’ànim i, en definitiva, la comunicació de Pepa Plana sobre l’escenari són potentíssims i fan d’aquest espectacle un dels millors de la seva carrera, almenys per a mi, ja que uneix les seves dots teatrals amb un terreny al qual no acabava d’entrar mai: el pallasso de pista. Perdoneu... la pallassa de pista.

Pepa Plana no para de parlar, de dir-nos coses, però sense alliçonar-nos i barrejant en un mateix espectacle Lluïsa Cunillé, Bertolt Brecht, Tortell Poltrona, Los Payasos de la Tele o Lisístrata. Ella sent tot el que explica i se la veu enfadada, gairebé furiosa. Potser per això recupera aquella dansa ritual maorí per espantar l’enemic que practica la selecció de rugbi de Nova Zelanda i que ja va fer a l’espectacle Penèlope.

L’artista parla de la desigualtat que pateixen les dones des d’una òptica feminista, però no es queda en la superficialitat sinó que hi aprofundeix i acusa amb noms i cognoms persones que han fet declaracions masclistes. A tots ells els escanya. També explica acudits sexistes perquè es mirin al mirall aquells qui els fan córrer i repassa la llarguíssima col·lecció d’insults que reben les dones, des d’escalfabraguetes a barjaula.

No és un espectacle poètic, com ja veuen, però tampoc arriba a l’astracanada fàcil. Plana —i amb això el director Joan Arqué deu tenir el seu mèrit— ha sabut trobar el difícil equilibri que fa que no hi hagi acceleracions, però tampoc pauses. I sí, Pepa Plana passa a l’atac i s’atreveix a fer burla de tot, fins i tot del lloc on actua, la vetusta Sala Romagosa, que descriu com “un teatre internacional”. Res no s’escapa de la seva crítica, ni tan sols el mític Charlie Rivel que, en una época molt anterior al #Metoo, es veu que va dir que “les dones no saben fer riure”. Una crítica, penso, una mica injusta; doncs Rivel no es pot defensar. 

La pallassa llueix un munt de registres —rebel, innocent, beneita— i aporta com a gran novetat una rèplica, l’actriu Noël Olivé, tot un descobriment que fa el paper de carablanca i de persona d’ordre davant les estridències de la dona augusta. La versió en clau femenina de dues de les entrades més clàssiques del circ és una de les grans novetats de l’espectacle i un homenatge a les àvies que no van poder ser pallasses. Plana i Olivé ofereixen una meravellosa interpretació del Dona’m la Mel i el Carrega i Descarrega. En aquesta última s’hi segueix un esquema clàssic: Pepa arriba a un teatre traginant els trastos d’un circ que ha tancat i demana feina, però no troba cap responsable i acaba contractada com a dona de fer feines.

L'escenografia és original de Xavier Erra i el vestuari de Rosa Solé. “Si ens heu vist és perquè hi som”, diuen Plana i Olivé al final de l’espectacle. I esperem que hi continuïn sent i que les puguem seguir veient en moltes sales de Catalunya, perquè aquest espectacle, pel que es veu, és una peça imprescindible que esperem trobi el seu lloc. S’ho mereix.