Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)

Teatre

informació obra


Direcció:
Magda Puyo
Dramatúrgia:
Magda Puyo, Marc Villanueva
Intèrprets:
Laia Alberch , Pepo Blasco , Rosa Cadafalch, Clara Peya , Encarni Sànchez, Bru Ferri
Escenografia:
Judit Colomer
Il·luminació:
David Bofarull
Composició musical:
Clara Peya
Assesoria de moviment:
Encarni Sànchez
Vestuari:
Nina Pawlowsky
So:
Carles Bernal
Sinopsi:

L’obra Viatge d’hivern, inspirada en el cicle de cançons 

Winterreise de Franz Schubert i Wilhelm Müller, és un viatge que ens proposa Elfriede Jelinek per les seves pròpies experiències, tan artístiques com íntimes: la sexualitat mediatitzada per internet, la perversió de la opinió pública, el culte a la joventut, la presència del feixisme latent, el pas inexorable del temps, l’amor-odi cap a la seva mare, la demència i l’abandó del seu pare i l’autocrítica d’ella mateixa com a artista.

L’espectacle és un treball de recerca on paraula, música i moviment esclaten a escena com un riu desbocat, pervertint Schubert, pervertint Jelinek, arrossegant-nos per “les aigües residuals de les nostres pròpies vides” tal com ho fa ella, en una peça amb pinzellades dramàtiques, molta ironia i certa desesperança.

Elfriede Jelinek és Premi Nobel de Literatura.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)

09/10/2022

tempus fugit

per Francesc Massip

Màgic, deliciós muntatge de Magda Puyo sobre un text de la Jelinek aspre, contundent, ple d’arestes que fiblen la pell i revinclen les entranyes del més pintat. El Winterreise shubertià és sondrollat a pleret, sense compassió, per aquesta premi Nobel austríaca que s’inscriu en la incòmoda singladura dels màrgens en la que també va viatjar un Thomas Bernhard. Magda Puyo reparteix el monòleg de múltiples veus entre cinc intèrprets d’excepció: la veu profunda i esquerdada de Pepo Blasco, la contundent autoritat de Rosa Cadafalch, l’estimulant corèutica d’Encarni Sànchez, l’electritzant i intensa mirada de Laia Alberch i la pulsió sonora de Clara Peya, una genialitat musical en tots els fronts: compositiu, pianístic, interpretatiu. Veus poderoses que escupen la trasbalsadora experiència de la noia segrestada i reclosa durant cinc anys en una cofurna de 2 metres quadrats, espai estret que s’evoca amb la nuesa ajaguda sobre el piano, imatge d’impacte que es trenca sobre el teclat en una cascada de sons.

I què us diré de l’escenografia? M'agrada dir en les classes d'Història del Teatre que l’espectacle és com un gran ninot de neu que es va modelant i construint durant els assajos i quan finalment s’estrena, la calidesa que neix de la relació intèrprets-públic acaba fonent-lo a cada representació, i per això és tan difícil escatir-ne les traces. Judit Colomer ha ideat l’hivern interior que l’obra transita amb uns munts de «neu» que es van dissolent al llarg de la representació, a mesura que els intèrprets els trepitgen. Una escenografia viva, canviant, que banya els personatges a mesura que la passegen en unes coreografies hilarants. Una troballa plàstica imponent.

No us ho perdeu!