Centrifugar-la. Jelinek apareix en diverses capes i formes en aquest esquitx escènic sorprenent que compta amb la dramatúrgia de Magda Puyo i Marc Villanueva. Ho fan dotant-li la major projecció contemporània i distanciant-la d’aquella insatisfacció burgesa (metateatral) de Bernhard. La peça d’una implacable textualitat agafa un aire fresc, quasi impúdic, que viatja del segrest dolorós d’una nena dels 10 als 18 anys a un soterrani de 6 metres quadrats (el cas de Natascha Kampusch que acabarà sent criticada per la seva denúncia que incomoda una societat austríaca acomodada que no accepta crítiques morals) a les aplicacions de Tínder.
El trasllat del paper a l’escena havia de ser, forçosament, alliberador tot i que l’escena parla del pas del temps, d’una certa acceptació de la mort. Si la peça està inspirada en Schubert, Clara Peya reinterpreta les partitures al piano i a la puntual música electrònica. I és que, per moments, l’espai íntim, de dolor, de vergonya, de denúncia (al soterrani es guarden els esquís i les barbacoes però també és lloc per amagar la immigració o les violacions que molesten) acaba tenint un esperit jovial, d’himne popular amb acordió i quasi picant de peus. Són els moments d’un cinisme revelador en què es caricaturitza la superficialitat de les aplicacions online a la caça de l’amor.
L’escriptora austríaca Elfriede Jelinek se la coneix per l’adaptació que Haneke va fer de la novel·la La pianista i perquè va rebre el Nobel de Literatura el 2004. Aviat és dit. A Catalunya, ha tingut molt poca visibilitat. Sí que va ser celebrada la dramatúrgia de Carme Portaceli a Què va passar amb Nora quan va deixar el seu home (TNC, 2008). Però no ha tingut continuïtat fins ara.
La implicació actoral és absoluta. Encarni Sánchez (ballarina a Red room) propicia un moviment tendre i vulnerable (enmig d’un refugi d’escuma que es va esvanint) i alhora proposa uns moviments repetitius, que serveixen per il·lustrar d'una uniformització alienant a una coreografia compartida, com si fins la festa hagi de complir uns paràmetres. És un contrast sorprenent comprovar el somriure de Peya (per exemple) en un quadre delirant, per una farsa reveladora. Però la voluntat de ser-hi, d’expressar aquest món buit aporta una mirada lluminosa. També Pepo Blasco, Rosa Cadafalch i Laia Alberch es transformen en aquesta muntanya russa d’emocions i imatges amuntegades.
Probablement, si alguna dificultat té el muntatge, és la baixada final. Després de l’eufòria coreogràfica decau en reflexions que els hi falta alguna forma nova. És cert que, com la brutícia de Fàtima, el quadre reflexa una desesperança absoluta. Fins i tot el Ritter Dene Voss de Bernhard (dimarts al Romea) també coincideix amb la insatisfacció en unes formes de teatre centreuropeu del segle XX. El mèrit d'aquest Viatge d’hivern és trencar l’ostracisme per escorar-lo cap a una farsa cínica de segle XXI.
