Fa prop de dos segles (el 1827) , i tot creant una commovedora simbiosi perfecte que forma part del millor legat cultural que ens va deixar el Romanticisme , Franz Schubert li va posar música a d’altres vint-i-quatre poemes de Wilheim Müller , un poeta a partir del qual ja havia creat el no menys memorable cicle de cançons que dóna forma a “Die schöne Müllerin ( La bella molinera)”. I el resultat va ser “Winterreise”, un viatge d’hivern que es va i ens va endinsant pas a pas, i partint de la ferida del desamor, en els gèlids paisatges en els quals la desesperació esdevé aquella mena d’assossegada desolació que pot acabar conduint cap el desig de desaparició. I ara, només cal imaginar la quantitat de vegades que la pianista Elfriede Jelinek, la Premi Nobel autora de “La pianista”, li deu haver donat sonoritat a tan sublim partitura mitjançant les tecles del seu propi piano. Això, fins que , tal i com ens assenyala el sota títol de l’espectacle signat per Magda Puyo que s’ha estrenat a la Beckett, Jelinek va decidir deixar de tocar Schubert, malgrat tractar-se segons les seves pròpies paraules d’una “font d’inspiració per a tota la vida”, i malgrat considerar Schubert com “l’artista que més admiro, el geni més gran que ha viscut” . I ja de pas, Jelinek va optar per oferir-nos el seu propi “Viatge d’hivern” escènic, donant-li forma a una obra que , el 2011, la va fer guanyar el seu quart Premi Müllheim , atorgat a la millor dramatúrgia de l’any.
De ben segur que, deixant de banda el sota títol, des de llavors les tecles del piano de la Jelinek deuen haver tornat a recórrer més d’un cop aquest molt existencial itinerari hivernal. Però qui busqui retrobar-se’l a l’escenari en la seva forma primigènia , ha de saber que en resta ben poc d’aquell admirable punt de partida , als textos escrits per l’autora austríaca que, tret de l’insuperable cas de Thomas Bernhard, més cops ha aconseguit emprenyar l’Àustria conservadora i desmemoriada que ha oblidat el seu recent passat endolcint-lo amb bones racions de pastís Sacher. Esclar que també podríem dir que en resta força de l’esperit d’aquella altra peça , a la peça de la Jelinek, sempre que acceptem que la seva presència resulta més latent que patent.
“Com un estrany vaig arribar, i com un estrany me n’aniré”. Aquest és el primer vers que escoltem a la primera cançó de Schubert i Müller. I ben mirat, aquest primer vers, ens el podríem aplicar tots plegats a cadascuna de les nostres existències , viscudes sempre des de l’estranyesa característica que deixa el fugaç viatge que fem per la vida. I aquestes són també de forma aproximada les paraules amb les quals se’ns presenta la Jelinek a l’espectacle de Magda Puyo, pronunciades per una Rosa Cadafalch que li atorga al personatge un to de casolana i distesa proximitat ; un to que sembla lluitar contra la imatge d’autora esquerpa i difícil que de vegades pot transmetre la Jelinek. El pas del temps que un dia sembla inesgotable, i al dia següent sembla haver-se esgotat sense percebre la velocitat amb la qual s’ha produït el trànsit. La proximitat de la vellesa, i les diferents formes de solitud amb les quals aquesta acostuma a presentar-se . La indiferència educada amb la qual les noves audiències reben les reflexions d’unes veus que perceben ja com a veus del passat, per molt premiades que aquestes arribin a l’auditori. La forma com el neguit del desamor que tant torbava al viatger d’aquells versos doblement centenaris, ha deixat de torbar a una viatgera que ja ni busca ni desitja retrobar-se amb aquella forma d’amor... tots aquests temes ( en alguns casos, ben vinculats a aquell altre viatge), fan la seva aparició , al llarg d’un recorregut en el qual hi cap també la perplexa resposta sense resposta que li donem a casos com el d’aquella nena anomenada Natasha Kampusch que es va fer adulta sense poder escapar de les parets físiques, psicològiques i sexuals entre les qual la tenia enxampada el seu segrestador.
Com hi cap alhora el gèlid efecte destructor que provoquen les crisis econòmiques provocades per l’economia depredadora.
Moltes coses hi caben, al text de la Jelinek. I moltes més hi podrien caber a l’espectacle de la Puyo, si el muntatge s’hagués centrat una mica més en aquest text, i una mica menys en els seus afegits , tan multidisciplinaris ( per dir-ho amb una paraula molt usada i abusada que jo personalment detesto) , com sovint un xic massa sobrants. Val a dir, tornat a aquell dia en el qual la Jelinek va guanyar el seu quart Premi Müllheim, que tot agraint la deferència, l’autora va fer llavors menció a la forma com el primer muntatge de l’obra que tant li havia agradat a ella mateixa, havia prescindit de bona part del seu text. I cal afegir que aquell muntatge signat per Johan Simon, tenia una durada de tres hores. Quelcom que convida a preguntar-se què en resta de l’original, en aquest altre muntatge de noranta minuts en el qual bona part del metratge se l’emporten les interpretacions pianístiques de Clara Peya, i els intercalats coreogràfics creats per Encarni Sánchez. Inspirant-se un xic massa en l’exemple que ens ofereixen els espectacles de Les Impuxibles, Magda Puyo i Marc Villanueva creen una dramatúrgia en la qual la juxtaposició mecànica d’elements sembla obeir més a un intent de repartir equitativament el temps entre totes les disciplines involucrades en l’operació , que a una veritable confluència creativa. Cadascun dels implicats, té ocasió de demostrar puntualment les seves habilitats interpretatives. Però el conjunt, no passa mai de l’engranatge forçat, incapaç d’apropar-se a les possibilitats d’emoció i/o de reflexió que ofereixen aquests textos trossejats: només cal veure en aquest sentit la desconnexió general amb la qual irromp a l’escenari el monòleg interpretat per Pepo Blasco, malgrat l’excel·lència que mostra l’actor, i malgrat tractar-se d’un fragment molt directament connectat amb un dels més durs records de la pròpia autora. Tot plegat, mentre la neu artificial de la qual se’n serveix Judit Colomer per crear un espai escenogràfic inicialment vistós, va deixant pas sense massa vistositat a un paisatge massa proper al que ofereixen les discoteques quan arriba el tram final d’una festa de l’escuma.
