Si la directora Magda Puyo hagués optat per portar al teatre per exemple una versió de l'obra «La pianista» de l'autora austríaca Elfriede Jelinek (Mürzzuschlag, Estiria, Àustria, 1946), de la qual ja es va veure una versió cinematogràfica de Michael Haneke, la recepció d'aquest «Viatge d'hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)» seria del tot incondicional per part dels espectadors.
Aquella història de la pianista turmentada i carregada de frustració que havia interpretat Isabelle Huppert al cinema és de les poques obres que aquí han transcendit més enllà de la literatura d'Elfriede Jelinek, una de les autores guanyadores del Premi Nobel, caracteritzada per un estil complex i arriscat, reflex del seu passat, però també clarament antisistema, fins al punt que, arran de les protestes a França fa uns anys dels “gillets jaunes”, els armilles grogues, ella no només es va posicionar al costat dels revoltats sinó que va admetre que també era una “armilla groga”.
La posada en escena de Magda Puyo de «Viatge d'hivern» està fet d'una delicadesa poc habitual en les propostes teatrals més recents. Sembla com si, de la mateixa manera que Elfriede Jelinek se la juga amb la llengua i la tesi, Magda Puyo també se la juga passant sobre la corda fluixa d'un text profund i que es fa imprescindible que sigui també dit amb la fortalesa i la netedat com el diuen els cinc intèrprets de l'obra. Sense aquest condicionant, el muntatge trontollaria i, en canvi, el que fa és, gràcies també a la traducció de Marc Villanueva, enxarxar els espectadors sense deixar-los anar durant uns vuitanta o noranta minuts.
Com que l'obra parteix dels poemes de Wilhelm Müller que va musicar Franz Shubert —parlem del segle XIX i del romanticisme alemany—, i tenint en compte que l'autora Elfriede Jelinek també és, per insistència i vocació familiar —ja he parlat de «La pianista»— una musicòloga sisplau per força, la presència de la compositora Clara Peya en el muntatge, també com a pianista i una intèrpret protagonista més, converteix «Viatge d'hivern» en una proposta multidisciplinar apta per als cinc sentits.
L'escenògrafa Judit Colomer ha bastit —de fet el deu bastir de nou en cada funció— un espai de neu artificial enmig del qual es passegen també, en un exercici de moviment coreogràfic, els cinc personatges de l'obra. La blancor i la feblesa de la neu facilita també que la il·luminació de David Bofarull agafi una tonalitat especial. A la paraula que s'expandeix com una font d'aigua fresca s'afegeix la interpretació pianística de Clara Peya, que fa el que més li plau i via fora amb Shubert, inclòs el so electrònic en segons quines escenes i fins i tot amb una fugaç intervenció tradicional i coral amb acordió.
Rotunditat en les veus de l'actor Pepo Blasco i l'actriu Rosa Cadafalch; modulació de cos en les accions de l'actriu Encarni Sànchez, des del nu del piano a la fusió amb la neu com una volva que es desfà; modulació de veu i una peça cantada en la veu de l'actriu Laia Alberch; intensitat de la interpretació musical de la compositora Clara Peya —per cert, en algunes funcions serà substituïda per Bru Ferri.
El compromís social i humanístic d'Elfriede Jelinek traspassa totes les fronteres. Això fa que sigui acceptada o rebutjada a parts iguals per partidaris o detractors de la seva obra. Elfriede Jelinek no deixa mai indiferent. Només cal recordar que va ser una de la cinquantena d'intel·lectuals que van firmar el manifest «Dialogue for Catalonia» a favor de l'amnistia dels presos polítics catalans del procés d'independència de l'1-O i pel dret a l'autodeterminació dels pobles.
L'obra «Viatge d'hivern» fa una reflexió sobre la fatalitat de l'ésser humà que sembla destinat a no encaixar mai amb la història que li ha tocat viure i a la inevitable angoixa que el turmenta. Però també s'endinsa sovint amb ironia i sovint amb sarcasme sobre un escàndol bancari. Quan cal, baixa a l'infern del soterrani on va estar segrestada a Viena més de vuit anys la nena Natasha Kampusch. No s'està de clavar un dard a la xenofòbia, dard que encara és més punxant ara quan la ideologia totalitària s'està apropiant d'una part d'Europa. El sexe, la cura dels pares, la plaga de l'Alzheimer o el lliscament per una pista d'esquí on s'escola la veu de l'autora amb tot d'oients que no mostren cap interès per escoltar-la. L'obra d'Elfriede Helinek és una simbologia carregada de metàfores que la companyia i Magda Puyo han assumit llençant-se també a la pista de neu i convertint les volves en un riu de paraules. (...)
