VIP

Teatre

informació obra


Autoria:
Ramon Fontserè, Martina Cabanas, Lluïsa Cunillé
Traducció:
Ramon Fontserè, Martina Cabanas
Intèrprets:
Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xavi Sais, Xevi Vilà
Escenografia:
Martina Cabanas
Vestuari:
Laura Garcia
Ajudantia de direcció:
Martina Cabanas
Il·luminació:
Bernat Jansà
So:
Guillermo Mugular
Direcció:
Ramon Fontserè, Josep Maria Miró
Assesoria de moviment:
Sílvia Brossa, Sílvia Brossa
Sinopsi:

Segur que, davant del nou espectacle dels Joglars, més d'un espectador es recordarà de la progenitura dels seus amics o veïns... o de la pròpia. Perquè, tot i que això sigui comèdia i passi dalt d'un escenari, de vegades les situacions que retraten aquests cinc actors que es desdoblen en més de trenta personatges són tan reals com la vida mateixa. Sí, en la nostra societat, les criatures s'han convertit en very important persons, uns VIP a qui volem proporcionar la vida còmoda que nosaltres no vam tenir.

Però possiblement els estem convertint en éssers intractables que, inevitablement, acabaran transformant-se en dictadors. Sarcasme, acidesa, ironia... Tot servirà per preguntar-nos si el nostre sistema educatiu i la nostra obsessió per garantir tots i cadascun dels drets de la canalla no està fent que pares i professors caiguin en un parany que s'han preparat ells mateixos. Riureu en veure com els adults aprofiten totes les ocasions possibles per equivocar-se i crear petits monstres.

Crítica: VIP

08/07/2015

Massa cordó umbilical per tant poca salsa

per Jordi Bordes

Celebrem sempre que els joglars han tornat a Catalunya. és un símptoma de normalitat que no es podia obviar. Ara, vist l'espectacle, cal ser menys exultants: D’entrada, s0ha d'admetre que saben queixalar on hi ha carn: troben un tema sucós i li exploten la comicitat. Potser el problema és la necessitat de remuntar-se a l’orgasme iniciàtic i reproduir gags del film ben blanc "Mira quién habla". L’enrenou del pare arraconat en el naixement del fill ja ha estat altament estudiat a "Criatura i companyia" (Premi Pere Quart 1999, de Carles Capdevila). 

La tesi és bona: l'educació permissiva d'avui pot construir veritables tirans que dominen i esgoten la paciència dels pares i mestres, però no li han sabut desenvolupar més trama. És encertat el recordatori del cordó umbilicat (que justifica parcialment l'arrencada des del ventre de la mare): El projecte de tirà es refugia en els moviments fetals i col·locant-se una goma al melic com si creiés que es pot tornar a la pantalla anterior i evitar sortir mai més de la calma i l'escalfor del ventre matern. Podria ser interessant distreure’s més en com els pares de l’Òscar es barallen (i se separen, suposadament) per com educar el reietó. També és veritat que això ja és tema envaït amb "Un déu salvatge" de Yasmina Reza. Però és que d’una companyia no se li ha de per què demanar idees i denúncies noves, si no de parlar dels temes quotidians amb un llenguatge que li sigui propi i que es renovi a la velocitat (o quasi) de l’aparició dels Whatsapp. Els joglars remeten a l'escenari buit, a la pantomima, al gest barroer, al gust dels al·lucinògens per fer esclatar l'excés i a no donar respostes des de l'escena. És una actitud que els honora i identifica. Però cal incloure més lletres en el seu abecedari, lamentablement. 

Trivial