VIP

informació obra



Autor:
Ramon Fontserè, Martina Cabanas, Lluïsa Cunillé
Traducció:
Ramon Fontserè, Martina Cabanas
Intèrprets:
Ramon Fontserè, Pilar Sáenz, Dolors Tuneu, Xavi Sais, Xevi Vilà
Escenografia:
Martina Cabanas
Vestuari:
Laura Garcia
Ajudant de direcció:
Martina Cabanas
Il·luminació:
Bernat Jansà
So:
Guillermo Mugular
Direcció:
Ramon Fontserè, Josep Maria Miró
Assesor de moviment:
Sílvia Brossa, Sílvia Brossa
Sinopsi:

Segur que, davant del nou espectacle dels Joglars, més d'un espectador es recordarà de la progenitura dels seus amics o veïns... o de la pròpia. Perquè, tot i que això sigui comèdia i passi dalt d'un escenari, de vegades les situacions que retraten aquests cinc actors que es desdoblen en més de trenta personatges són tan reals com la vida mateixa. Sí, en la nostra societat, les criatures s'han convertit en very important persons, uns VIP a qui volem proporcionar la vida còmoda que nosaltres no vam tenir.

Però possiblement els estem convertint en éssers intractables que, inevitablement, acabaran transformant-se en dictadors. Sarcasme, acidesa, ironia... Tot servirà per preguntar-nos si el nostre sistema educatiu i la nostra obsessió per garantir tots i cadascun dels drets de la canalla no està fent que pares i professors caiguin en un parany que s'han preparat ells mateixos. Riureu en veure com els adults aprofiten totes les ocasions possibles per equivocar-se i crear petits monstres.

Crítica: VIP

07/07/2015

El regnat dels VIP

per Núria Sàbat

Sense negar-los la importància, aquesta vegada els nostres VIP pertanyen a un àmbit molt més casolà, ja que aquí les conegudes sigles de Very Important Person no es refereixen als famosos que solen omplir les portades de revistes i programes televisius, sinó als petits de la casa, que han passat de ser els “reiets de la mare” als reietons absolutistes que governen despòticament el territori que de mica en mica van conquerint i sometent a les seves dèries i capricis: el familiar, el parc, l’escola... I de qui és la culpa? Per descomptat, dels seus progenitors –els quals, paradoxalment, després d’alliberar-se d’uns pares tradicionalment vistos com a opressors han caigut sota la tirania dels seus fills– i del conjunt d’una societat que els ha atorgat tots els drets del món i els ha eximit de qualsevol deure. Joglars dixit.

Exageren, evidentment. Però d’això es tracta, perquè, com sempre, la intenció de la veterana formació –comandada des de fa un parell d’anys per Ramon Fontserè– és la de satiritzar un determinat comportament, actitud o situació que els interessa posar en relleu.

Fidels a l’esperit crític que els caracteritza i a un concepte teatral que va fer el cim als anys vuitanta, aquest darrer muntatge dels Joglars reposa en una idea molt esquematitzada, pobra de guió, que a l’escenari es transmet a través del moviment dels cinc intèrprets que es desdoblen contínuament en diferents personatges, ja que el diàleg és pràcticament inexistent, mentre l’escenografia, la il·luminació i el so produït en directe ajuden a configurar la història del petit Òscar i el seu fidel seguici.

Malgrat tot, però, el muntatge no acaba de quallar i si bé és cert que molts espectadors en sortiran força satisfets, també ho és que per a una part del públic –amant de la innovació, el risc i la transgressió que durant una època va ser la marca de la formació– VIP esdevé una proposta inofensiva i decebedora.


Trivial