En l’hivern de 2002, una petita ciutat de la costa on mai passa res és escenari d’un fet extraordinari: un cop de sort, potser l’únic destinat a aquest lloc.
Tres personatges semblen assenyalats per a evocar, jugar, reconstruir una vegada i una altra aquest succés que representa un canvi en les seves vides i les del seu entorn. Les seves històries s’entrecreuen amb les d’altres personatges, encara que són ells, les seves veus, l’única font amb què compta l’espectador per a conèixer els successos entorn dels quals gira ara la vida d’aquest trio que emprèn un retorn sense alternativa a Madryn.
De tall minimalista “Volver a Madryn” explota les possibilitats del llenguatge cinematogràfic dins del teatre. En clau de thriller i comèdia negra, aquesta obra és narració que esdevé en joc escènic. De ritme vertiginós, sense grans dispositius escenogràfics, només establert en la gimnàstica dels actors, i la il·luminació i el so com un personatge més.
Enrevessada posada en escena. L'acció se situa a la població Argentina de la costa Atlàntica de Madryn. Però podria ser Marbella, Torremolinos o Salou. El que la literatura dramàtica irlandesa ho resoldria amb una conversa de pub, Rodrigo Cuesta ho planteja com una road movie. L'actriu Alba Florejachs (que debut a la direcció) sap traspassar l'escena, amb un eficaç joc de monòlegs que es creuen. Amb uns diàlegs trepidants, carregats de cinisme i sarcasme.
Tres actors interpreten la desena de personatges sense pràcticament atrezzo. L'acció és trepidant. Domina sobre el rol dels personatges secundaris. De les reaccions, es pot fer una mínima projecció del caràcter dels dos germans, que tant s'estimen com (quasi) s'atonyinen. La mirada és molt arquetípica de mascles que es mesuren en un rànquing de qui la fa més grossa (en part, de qui la té més grossa). Una obvietat políticament incorrecte que qualifica els personatges pel seu ímpetu més primari.
Tots tres actors enquadren bé el tòpic i permeten que la trama flueixi sense quasi filtres. La llum i el moviment (molt acurat) revesteix una proposta tarantiniana, en una localització hooperiana (la buidor de les platges del pobles turístics els mesos d'hivern). És un retrat càustic, que ensenya per contrast els vicis d'un capitalisme caníbal, que devora sense compassió tot allò que és tendre, vulnerable. La buidor dels hotels només se sap corregir a base d'excessos d'alcohol i de sexe. Tot és desproporcionat, L'exageració hiperbòlica mostra uns quadres desfasats. Els irlandesos riurien del patetisme (com fa Víctor Borràs a Els ossos de l'irlandès), però en aquesta producció han tirat de beta dels sentiments fatxendes mediterranis.
