Wasted

Nous formats

informació obra


Autoria:
Kate Tempest
Traducció:
Martí Sales
Ajudantia de direcció:
Rafa Rodriguez
Intèrprets:
Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Xavier Teixidó
Assesoria de moviment:
LosCorderos.sc
Vestuari:
Marc Salicrú
Escenografia:
Marc Salicrú
So:
Ilia Mayer
Direcció Musical:
Pau Llonch, Manuel Coves
Companyia:
Insectotròpics
Vídeo:
Laia Ribas
Sinopsi:

Després de l’excel·lent acollida del seu primer projecte («El lloc», dirigit per Jorge-Yamam Serrano), la companyia afronta la seva segona producció basant-se en un text de la poeta, rapera i dramaturga Kate Tempest, estrenat al Regne Unit el 2011. La història de tres amics que, cansats d’un present confús que no és el que s’esperaven, volen canviar el curs de les seves vides. Un espectacle site-specific, amb direcció d'Iván Morales («Sé de un lugar»), que integra el públic en una vivència dramatúrgica molt intensa. 

Espectacle finalista al Premi de la Crítica per a joves 2015

Espectacle finalista al Premi de la Crítica categoria petit format 2017

Crítica: Wasted

20/09/2015

L’asfixia de qui vol respirar i no se’n surt

per Núria Cañamares

Wasted podria ben bé portar un subtítol tipus “L’asfixia de qui vol respirar i no se’n surt”. Tres joves de vint-i-llargs es troben atrapats en una vida que no és la que esperaven. Fa 10 anys van viure un fet traumàtic que no han superat i el present sense perspectives clares de futur els consumeix dia rere dia. No saben cap on van ni què fer per prendre el rumb. Estan completament perduts i demanen a crits un canvi.

Deambulen frec a frec entre el públic, situat de cara a un espai central des de quatre fronts. Descalços sobre una estora de terra fèrtil però improductiva, empalmen cerveses i pitis intentant trobar alguna resposta on aferrar-se. El site-specific –a FiraTàrrega, un local erm i fred– i l’estudiat joc de llums i sons vesteixen una atmosfera carregada i tan indeterminada com anònims són els personatges. Cal que sigui així, fosca, claustrofòbica i indefinida, com la generació que retrata.

El text és, senzillament, genial. Punyent, creïble, intel·ligent i bell. Es nota que darrera hi ha Kate Tempest, una poeta, rapera i dramaturga anglesa. Esbomba frases de gran potència, d’aquelles que et farien aixecar-te i dir: “Un moment! Ature’m-ho tot! Acabeu de sentir el que acaben de dir? Cal que en parlem...”, però l’acció avança imparable i només tens temps de gargotejar ràpidament dins la foscor unes poques paraules esperant retrobar-les més tard. “Què collons és viure si viure no et mata?”, “No puc esperar més temps que algú em faci feliç. Me’n vaig!”, “Estimar algú és una puta feinada”, “Només saps que n’hi ha prou quan ja n’has tingut molt més que prou”, “Somriure com si no passés res. La vida és això, no?” en són algunes, pronunciades amb tanta veracitat que podrien venir d’un mateix.

Surts de la funció amb l’“uf” a la boca, amb el cap desbordat de pensaments, el cor amb sentiments contradictoris i el cos pesant després d’una càrrega fantàstica i necessària. Parlar de la vida, de la pèrdua, dels somnis... és parlar de la cerca de la felicitat, el gran tema universal, tan ampli i concret alhora. Aquí, tan proper que oblidaràs que has anat al teatre.