Wasted podria ben bé portar un subtítol tipus “L’asfixia de qui vol respirar i
no se’n surt”. Tres joves de vint-i-llargs es troben atrapats en una vida que
no és la que esperaven. Fa 10 anys van viure un fet traumàtic que no han
superat i el present sense perspectives clares de futur els consumeix dia rere
dia. No saben cap on van ni què fer per prendre el rumb. Estan completament
perduts i demanen a crits un canvi.
Deambulen
frec a frec entre el públic, situat de cara a un espai central des de quatre
fronts. Descalços sobre una estora de terra fèrtil però improductiva, empalmen
cerveses i pitis intentant trobar alguna resposta on aferrar-se. El site-specific –a FiraTàrrega, un local
erm i fred– i l’estudiat joc de llums i sons vesteixen una atmosfera carregada
i tan indeterminada com anònims són els personatges. Cal que sigui així, fosca,
claustrofòbica i indefinida, com la generació que retrata.
El text
és, senzillament, genial. Punyent, creïble, intel·ligent i bell. Es nota que
darrera hi ha Kate Tempest, una poeta, rapera i dramaturga anglesa. Esbomba
frases de gran potència, d’aquelles que et farien aixecar-te i dir: “Un moment!
Ature’m-ho tot! Acabeu de sentir el que acaben de dir? Cal que en parlem...”,
però l’acció avança imparable i només tens temps de gargotejar ràpidament dins
la foscor unes poques paraules esperant retrobar-les més tard. “Què collons és
viure si viure no et mata?”, “No puc esperar més temps que algú em faci feliç.
Me’n vaig!”, “Estimar algú és una puta feinada”, “Només saps que n’hi ha prou
quan ja n’has tingut molt més que prou”, “Somriure com si no passés res. La
vida és això, no?” en són algunes, pronunciades amb tanta veracitat que podrien
venir d’un mateix.
Surts de
la funció amb l’“uf” a la boca, amb el cap desbordat de pensaments, el cor amb sentiments
contradictoris i el cos pesant després d’una càrrega fantàstica i necessària.
Parlar de la vida, de la pèrdua, dels somnis... és parlar de la cerca de la
felicitat, el gran tema universal, tan ampli i concret alhora. Aquí, tan proper
que oblidaràs que has anat al teatre.
