Wasted

informació obra



Autor:
Kate Tempest
Traducció:
Martí Sales
Ajudant de direcció:
Rafa Rodriguez
Intèrprets:
Oriol Esquerda, Sandra Pujol, Xavier Teixidó
Assesor de moviment:
LosCorderos.sc
Vestuari:
Marc Salicrú
Escenografia:
Marc Salicrú
So:
Ilia Mayer
Direcció Musical:
Pau Llonch, Manuel Coves
Companyia:
Insectotròpics
Vídeo:
Laia Ribas
Sinopsi:

Després de l’excel·lent acollida del seu primer projecte («El lloc», dirigit per Jorge-Yamam Serrano), la companyia afronta la seva segona producció basant-se en un text de la poeta, rapera i dramaturga Kate Tempest, estrenat al Regne Unit el 2011. La història de tres amics que, cansats d’un present confús que no és el que s’esperaven, volen canviar el curs de les seves vides. Un espectacle site-specific, amb direcció d'Iván Morales («Sé de un lugar»), que integra el públic en una vivència dramatúrgica molt intensa. 

Espectacle finalista al Premi de la Crítica per a joves 2015

Espectacle finalista al Premi de la Crítica categoria petit format 2017

Crítica: Wasted

01/03/2017

Tempest demostra ser una autora potent i punyent, i Morales ens apropa a ella amb una intensitat no exempta de mancances

per Ramon Oliver

D’aquí unes poques setmanes la tindrem un cop més ( amb anterioritat , ja ha visitat el Sònar i la Sala Apolo) entre nosaltres, formant part de la programació del  Primavera Sound. I demostrant també un cop més el seu talent poètic; un talent tan influït per la cultura hip-hop com per l’obra de Beckett, Joyce, Yeats o Blake . I un talent admirat alhora pels joves “rapers” més compromesos a l’hora de llançar-li cops de puny a les misèries del sistema, i per  les més sagrades institucions culturals que , d’alguna manera , no deixen de formar part del teixit del sistema: la mateixa Royal Shakespeare Company o el llegendari Old Vic Theatre, han comptat ja amb la seva col·laboració.

Corre per les xarxes un espectacle poètic interpretat per  Tempest que va ser  enregistrat fa un parell d’anys al mític Royal Court de Londres. I , ara que estem descobrint a casa nostra que Tempest és també una estupenda dramaturga – quelcom que “Wasted”, la seva primera obra, deixa més que clar- cal dir que el del Royal Court, és sens dubte un escenari que li escau d’allò més a Tempest. Per aquí, han passat al llarg de dècades els autors teatrals més innovadors i punyents de l’escena britànica. I aquí es va escoltar per primera vegada fa a la vora seixanta anys la veu d’aquella generació coneguda com la dels “Angry Young Men”, l’exemple més cèlebre de la qual és el John Osborne de “Mirant cap enrere amb ira”. Moltes coses han canviat des de llavors. I sens dubte, els referents culturals i vitals d’Osborne i els de Tempest, estan separats per uns quants abismes . Però existeix alhora com a mínim un fil comú ( o un parell , si tenim em compte que tots dos són hereus de les restes de l’Imperi Britànic, i que Londres corre per les venes de tots dos): tant Osborne com Tempest , ens parlen de personatges  prou joves com per recordar encara prou bé – massa bé i tot - els objectius que s’havien marcat durant els dies de l’adolescència, però prou grans alhora com per començar a témer amb amargura  que aquestes objectius mai no es veuran complerts. La sensació d’estar malbaratant l’existència és massa forta com per no sentir un regust amarg a la boca que potser pots oblidar momentàniament al llarg d’una nit de festa boja en la que t’has ficat al cos de tot. Però que retorna de forma punyent en el mateix moment en el qual l’eufòria deixa pas a la ressaca. I viure amb la consciència d’estar assumint un projecte de vida que té poc a veure amb el projecte que t’havies marcat quan creies que et podies menjar al món, en té quelcom de viure en un estat de permanent ressaca.

Això sí: a l’obra de Tempest l’ira no arriba mai a fer acte de presència , encara que el seu trio protagonista  ( els tres amics que s’han reunit per evocar a un quart amic mort fa justament deu anys, quan en tenia quinze ) tingui raons per sentir-se irat. Tempest construeix el seu text – un text en el qual  els monòlegs i les escenes dialogades o parlades a tres bandes pels personatges, s’alternen amb aquelles altres en les quals els actors es transformen en una mena de cor lliurat a l’spoken word- prestant-li molta més atenció a la maleïda tristesa quotidiana que s’escola en aquestes tres existències representatives de tantes altres existències d’aquesta i de qualsevol altra generació, que a la ràbia que pugui provocar aixecar-te cada dia contemplant el desencís escrit a la teva cara mentre et neteges les dents. I fins i tot deixa entreveure entre tanta  sensació de vida desaprofitada una certa esperança malenconiosa, una  reivindicació d’aquelles petites victòries associades al dia a dia i als afectes més propers que potser no et poden proporcionar grans  moments de realització personal d’aquells que abans veies a l’horitzó,  però et poden fer sentir una mica bé amb tu mateix.

Tot això, Tempest ens ho expressa  mitjançant un text que , vist en la seva versió original ( la pròpia autora ha penjat a youtube el vídeo d’una magnífica representació de la seva obra que us recomano de totes totes), transmet una intensa musicalitat molt vinculada a la forma com la mateixa Tempest interpreta la seva poesia urbana. I que en  l’adaptació – per moments, força lliure- signada per Iván Morales i la companya lleidatana Intims produccions , diria que  deixa una mica de banda aquesta musicalitat per tal de remarcar el to col·loquial mitjançant un molt recognoscible llenguatge entre col·legues. Morales , seguint una mica la línia del seu anterior “Jo mai”, ubica els seients dels espectadors /convidats a la festa creant una mena de cercle al voltant d’una mínima estructura escènica central , tot i que en realitat, els tres notables intèrprets del muntatge, es passin tota l’estona donant voltes al voltant nostra, i passejant-se entre nosaltres mentre ens conviden a compartir amb ells una serveseta. Val a dir que el director, sap extreure-li un magnífic partit a la ja de per si magnífica sala de dalt de la Sala Beckett. Però que mentre té cura de la complicitat que creen amb nosaltres aquest dos actors i aquesta actriu lliurats a un exercici que demana d’ells una interpretació molt intensa, se n’oblida una mica massa de la vocalització i de la projecció del text. I aquest fet  , s’acaba convertint en el punt més feble de la proposta. Encara que faci lleig això de comparar, compareu la claredat amb què s’expressen  els protagonistes de la versió penjada per Tempest fins i tot quan estan de “subidón total”, amb la forma com sovint les paraules es perden per l’espai de la Beckett en el muntatge de Morales. Quelcom que , d’altra banda, no li resta força a un espectacle que ens serveix per constatar que, a partir d’ara, li haurem de seguir les passes tant al poderós ( i no exempt d’intens humor) teatre de Tempest , com als nous treballs de la  troupe lleidatana .