Wonderland, com indica el títol, ens situa a
un món meravellós on dotze ballarins representen la mentalitat de remat per
mostrar-nos similituds entre el món animal i el dels essers humans. Però, en la
coreografia d’Andrea Miller, no tot és tant meravellós doncs l’obra, si bé té
un inici engrescador, decau en un llenguatge pla i “déjà vu” en la seva primera
part.
Que un espectacle de dansa inauguri el Grec és
un fet a aplaudir, com també ho és per la idea de programar una companyia de
culta americana perquè això ens permet
conèixer què s’està coent a l’altra banda de l’Atlàntic. I en aquest cas és
Gallim Dance Company, companyia novaiorquesa, la que s’encarrega d’exhibir el
treball d’una de les coreògrafes més reclamades actualment.
Per la seva creació, Andrea Miller, filla de
santanderina i de pare jueu-americà, s’ha inspirat en Head On, la instal·lació
de l’artista xinès Cai Gou Qiang en la que 99 llops salten i s’estavellen
contra una paret de vidre. Sota aquest concepte, la coreògrafa presenta uns
personatges primitius que evolucionen en un món influït per idees de l’era
atòmica nord-americana. Dotze essers
transmuten de la condició d’animal a la d’humà per mostrar-nos com una conducta
de remat es transfigura en instints individuals, on la brutalitat i l’egoisme no
estan eximits.
L’obra, estrenada el 2010 per a vuit intèrprets, té un ventall de
valors, des d’un llenguatge coreogràfic
que ja es percep com un segell propi i al que Miller ha arribat després d’haver treballat tècniques com Graham
i Limon, i haver sigut intèrpret de la Barsheva Ensemble d’Ohad Naharin, fins
un excel·lent collage musical format per artistes tant dispars com, entre
altres, The Chordettes, Chopin, Joanna Newson
i Live, el grup de rock
alternatiu del qual escoltem Song of Black Mountain. Entre les qualitats de
Wonderland també hi destaca el nivell i
personalitat física dels intèrprets, l’excel·lent
disseny d’il·luminació, i una
escenografia que s’integra molt bé dins l’hàbitat de l’escenari del Grec, on
les pedres de la muntanya de Montjuïc embolcallen el remat i creen una atmosfera pertorbadora.
Galops d’animals es barregen amb sons guturals
d’ humans; execucions de fragments de dansa clàssica i contemporània s’entrellacen
amb postures i desplaçaments propis de bèsties; imatges primitives donen pas a escenes pròpies
de teatre musical i del més pur estil Esther Williams. Dramatúrgia i moviment
coreogràfic conviuen en el muntatge, només que si els fragments de ramat
creixen en aquest escenari, les escenes de to més teatral i amb dramatúrgia,
s’encongeixen pel fet d’exhibir-se en un espai massa obert. Llàstima.
