Wonderland

Dansa

informació obra


Companyia:
Gallim Dance Company
Direcció:
Andrea Miller
Coreografia:
Andrea Miller
Composició musical:
Orchestra Barzizza, Maria Jottini i Trio Lescano, The Chordettes, Chopin, Black Dice, Tim Hecker, Michel Bokanowski, Joanna Newsom, Jeannie Robertson, Song of Black Mountain, Sebastien Agneessens i Kyle Fische
Intèrprets:
Tal Adler, Celine D’Hont, James Lindsay Hartwell, Allysen Hooks, Gwyneth Mackenzie, Matthew Perez, Francesca Romo, Daniel Staaf, Austin Tyson, Georgia Usborne, Dan Walczak, Arika Yamada
Autoria:
Andrea Miller
Escenografia:
Jon Bausor
Vestuari:
José Solis
Il·luminació:
Vincent Vigilante
Ajudantia de direcció:
Francesca Romo
So:
Jakub Ciupinski, Cristina Spinei de Blind Ear Music
Producció:
Gallim Dance Company
Sinopsi:

Una companyia de dansa contemporània novaiorquesa amb un estil alegre i imaginatiu es posa la gorra de bany per advertir-nos contra els perills d’actuar com un ramat.

El 2006, Cai Guo Qiang, un dels artistes contemporanis xinesos més coneguts, va impactar amb una instal·lació titulada Head On en què es mostren 99 llops de mida real realitzant un salt majestuós que els porta a estavellar-se, un rere l’altre, contra una paret de vidre. Andrea Miller, una coreògrafa que aquest 2014 ha estat nomenada Guggenheim Fellow per la John Simon Guggenheim Memorial Foundation, debuta a Barcelona amb aquesta metàfora artística de la «mentalitat de ramat» que inspira aquesta obra. Creadora d’uns muntatges cinètics però que alhora expressen una profunda reflexió sobre el jo i la recerca de la identitat, la companyia ambienta Wonderland en un paisatge que recorda els EUA de l’era atòmica. Utilitza imatges que suggereixen la guerra, l'esport o la comunicació i l’espectacle per parlar-nos sobre una tendència molt humana i potencialment perillosa. I és que el món de somni que aparenta ser Wonderland, amb els seus somriures d’Esther Williams (o són sinistres rictus de bogeria?), pot amagar comportaments brutals i insensibles quan la uniformitat es fa norma i la turba imposa la seva llei.  Una coreografia plena de significats i, alhora, exigent amb uns ballarins que demostren un virtuosisme tècnic extraordinari.

Crítica: Wonderland

02/07/2014

Preciosa arrencada però cau la tensió cap al final

per Jordi Bordes

Wonderland s'inspira en uns llops topant en un pla imaginari. La instal·lació Head on de l'artista Cai Guo Qiang permet que els ballarins arrenquin sent un grup de cavalls que troten lliurement. Més endavant arribarà la topada d'uns éssers amb el que representa el mur. Si es pretenia donar la imatge de massa amorfa, sense capacitat de reacció a la tendència generalitzada, no queda massa ben dibuixat perquè el que destaca de les enèrgiques i elevades coreografies (són notables els salts del cos de ball) és el contrapunt: Sempre hi ha un personatge que s'eleva sobre els demés. No els mana, en tot cas, se'n desentèn. Un desencavalcar-se de la majoria que ja inspirava el Transfoma-T de Toni Mira en la inauguració de la fira de teatre al carrer de Tàrrega de la darrera edició.

Gallim Dance Company treballa una dansa que navega de l'extrem més sublim (amb sonates de piano d'espai sonor i evolucions clàssiques en el moviment) al més farsesc amb la comicitat i la seguretat de mirar al públic fixament fent una gamberrada. El cos de 12 ballarins s'ho passen bé amb aquestes peces més divertides i ho traspassen al públic. Aquest repartiment, de fet, contrasta també en la fragilitat de la ballaina asiàtica i la potència de la de més envergadura que arriba a practicar algun inici de contorsionisme que podia recordar al que Andréane Leclerc va practicar en el Festival Trapezi de Reus. En el moment més clownesc, es respira uns tocs de Marta Carrasco, per fer una altra aproximació vàlida a l'espectador de casa.

La preciositat i el joc i l'energia van donant-se pas ordenadament. Només cap al final es desenvolupen unes escene smés fosques, que probablement volen evocar aquesta societat postnuclear  que viu en l'únic paradís possible, el de la supervivència. És una part que fa patir l'obra perquè el ritme decau i també l'empatia amb el públic. Si l'espai sonor té preciosos fosos d'una música a l'altre, la il·luminació entra per tall. És massa radical i simplista. Sobretot, quan s'aborda la gamma de colors. No fa justícia al bon treball i a l'esforç dels ballarins. La il·luminació es fa notar per dolenta mentre que la música (siguin cançons, riures o sorolls) flueix coherentment amb el moviment.