Xenos

informació obra



Escenografia:
Mirella Weingarten
Il·luminació:
Michael Hulls
Vestuari:
Kimie Nakano
So:
Vincenzo Lamagna
Composició musical:
Vincenzo Lamagna
Dramatúrgia:
Ruth Little
Text:
Jordan Tannahill
Intèrprets:
Akram Khan
Producció:
Farooq Chaudhry
Coreografia:
Eun-Me Ahn
Direcció:
Eun-Me Ahn
Sinopsi:

No es pot parlar sobre l'escena de la dansa contemporània sense fer referència a Akram Khan, un intèrpret que va néixer i créixer a la Gran Bretanya però que té les arrels a Bangladesh. Pocs artistes exemplifiquen com ell la manera en què orient i occident es contaminen i enriqueixen mútuament. Acostumat a col·laborar amb creadors de les cultures més diverses, practica un estil de dansa que beu tant del kathak, una de les formes de la dansa clàssica del nord de l'Índia, com de la dansa contemporània. Aquesta mateixa mixtura torna a estar present en una coreografia que no només esdevé un punt de connexió entre est i oest, sinó també entre el passat i el present, i entre la tecnologia i el mite. L'espectacle pren com a protagonista un dels més de quatre milions de soldats colonials, bona part camperols procedents de l'Índia, que van ser mobilitzats per lluitar al servei de l'imperi Britànic durant la I Guerra Mundial i que van abandonar les seves famílies i cultures per submergir-se en un mar de mort i destrucció. Aquest soldat és un ballarí indi el cos ben entrenat del qual esdevindrà, a les trinxeres, una arma de guerra. En unes condicions en què l'ésser humà es comporta com si fos un déu a la terra, què vol dir ser humà? Encara en som, d'humans?

El Grec Festival de Barcelona coprodueix la darrera creació d'Akram Khan que, segons ha anunciat ell mateix, no tornarà a protagonitzar un solo coreogràfic. En aquesta ocasió, l'acompanya sobre l'escenari un equip de cinc músics (el percussionista B. C. Manjunath, el vocalista Aditya Prakash, la baixista Nina Harries, el violinista Andrew Maddick i la saxofonista Tamar Osborn), que interpreten en viu una banda sonora composta per Vincenzo Lamagna.

Finalista a espectacle de dansa internacional dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Xenos

04/07/2018

Akram Khan es fica a les trinxeres de la primera guerra mundial per tal de ballar-nos un solo desolador

per Ramon Oliver

Serà veritat que “Xenos” està destinat a convertir-se en l’últim solo del gran Khan? Esperem que no , vist el que acabem de veure al Mercat de les Flors. El cert és que el magnífic Akram  continua exhibint un control magistral de l’expressivitat del seu cos, i continua hipnotitzant amb la força de la seva dansa “kathak” enlluernadorament fusionada amb les millors aportacions de la dansa contemporània. Però és cert que , als seus 43 anys, Khan afirma sentir-se un xic esgotat, i reconeix que l’esforç amb el qual el seu cos s’enfronta ara a una nova coreografia en solitari, el supera per moments. Khan prefereix a partir d’ara  invertir energies en la creació coreogràfica, i diluir-se una mica dansant en grup. Raó de més per no perdre’s aquesta possible darrera aparició relativament en solitud ( a l’escenari l’acompanyen inicialment dos músics que més tard es converteixen en cinc presencies musicals penjades com qui diu damunt el buit d’una trinxera) que constitueix també una molt bona mostra – tot i que no exempta d’irregularitats – del seu talent i les seves ambicions coreogràfiques. Un talent i unes ambicions que aquest cop - i aprofitant que enguany celebrem el centenari de la finalització d’aquella gran carnisseria global- ens ve a recordar que a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial van patir i en molts casos van morir a la vora quatre milions de soldats vinguts de les colònies de l’imperi britànic ; entre ells, un milió i mig d’indis ben representatius dels seus propis ancestres.

Khan fa que l’espectador entri a la sala rebent d’alguna manera la benvinguda dels dos excel·lents músics al quals em referia abans. Però mentre el públic busca el seu seient , també ells començaran a percebre els senyals de la tragèdia bèl·lica que ben aviat es farà del tot ostensible. De cop, l’esclat de les bombes i la tremolor de les bombetes farà que la seva veu i els seus instruments es tornin per moments inaudibles. I ben aviat, trobarem al seu costat aquest únic soldat en el qual Khan sintetitza a tota la resta de soldats; una figura arrencada de la seva autèntica vida, i transplantada a la força cap a aquest camp desolador. Una trinxera que – mitjançant un magnífic efecte escenogràfic- s’empassa per igual vides i objectes. I que condemna els supervivents – com ara, el nostre soldat- a exercit una mica de Prometeu encadenat, i escalar un i altre cop monticles de l’horror dels quals acabarà caient també un i altre cop, fins arribar a un darrer no menys magnífic efecte escenogràfic que no revelaré per allò dels spoilers, però que té molt a veure amb les pinyes i el seu paper simbòlic. Khan arrenca la seva intervenció coreogràfica amb uns portentosos minuts inicials de “kathak” que juntament amb els ja assenyalats magistrals efectes escenogràfics, la també esmentada irrupció fantasmagòrica dels cinc músics, o la presència d’un versàtil gramòfon que pot adoptar també formes amenaçadores , marquen els punt més alts de la proposta. És cert que , entre aquests punts, i sense baixar mai el llistó de la qualitat, l’espectacle presenta també moments un xic reiteratius als quals els hi manca la força d’aquests altres segments. Tot i que també és cert – i perdoneu que fiqui aquí un detall  relacionat amb la pròpia subjectivitat- que la temperatura infernal amb la qual el Mercat va martiritzar els espectadors negant lis una mica d’aire fresc en un dia de molt pesada xafogor, potser va tenir també quelcom a veure en la meva manera de percebre l’espectacle. Que el soldat estigui patint a la seva trinxera , no implica necessàriament que nosaltres tinguem que patir al nostre seient. En qualsevol cas, per contemplar el geni de Khan , fins i tot val la pena suar una mica.