No es pot parlar sobre l'escena de la dansa contemporània sense fer referència a Akram Khan, un intèrpret que va néixer i créixer a la Gran Bretanya però que té les arrels a Bangladesh. Pocs artistes exemplifiquen com ell la manera en què orient i occident es contaminen i enriqueixen mútuament. Acostumat a col·laborar amb creadors de les cultures més diverses, practica un estil de dansa que beu tant del kathak, una de les formes de la dansa clàssica del nord de l'Índia, com de la dansa contemporània. Aquesta mateixa mixtura torna a estar present en una coreografia que no només esdevé un punt de connexió entre est i oest, sinó també entre el passat i el present, i entre la tecnologia i el mite. L'espectacle pren com a protagonista un dels més de quatre milions de soldats colonials, bona part camperols procedents de l'Índia, que van ser mobilitzats per lluitar al servei de l'imperi Britànic durant la I Guerra Mundial i que van abandonar les seves famílies i cultures per submergir-se en un mar de mort i destrucció. Aquest soldat és un ballarí indi el cos ben entrenat del qual esdevindrà, a les trinxeres, una arma de guerra. En unes condicions en què l'ésser humà es comporta com si fos un déu a la terra, què vol dir ser humà? Encara en som, d'humans?
El Grec Festival de Barcelona coprodueix la darrera creació d'Akram Khan que, segons ha anunciat ell mateix, no tornarà a protagonitzar un solo coreogràfic. En aquesta ocasió, l'acompanya sobre l'escenari un equip de cinc músics (el percussionista B. C. Manjunath, el vocalista Aditya Prakash, la baixista Nina Harries, el violinista Andrew Maddick i la saxofonista Tamar Osborn), que interpreten en viu una banda sonora composta per Vincenzo Lamagna.
Finalista a espectacle de dansa internacional dels Premis de la Crítica 2018
Xenos, el desconegut. Xenos, les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. La quotidianitat trencada, l'home convertit en carn de canó. La vida a la trinxera. Pel seu solo de comiat, Akram Khan ha decidit rendir homenatge al milió de soldats indis que van ser obligats a formar part de l'exèrcit britànic durant la Gran Guerra. Una manera, alhora, de recordar i reivindicar els seus propis orígens: de Bangladesh a Londres, de la dansa kathak a la contemporània (o a la inversa).
De manera que la quotidianitat de l'Índia, la dels cants tradicionals i la dansa kathak, a poc a poc s'anirà tenyint de guerra. L'esclat de les bombes, la tremolor que no s'acaba. I Khan transformat en un únic soldat, un Prometeu Encadenat, un home arrencat de la seva vida per viure en un no-lloc, un espai inhòspit. La trinxera. La lluita, la desolació i, també, la bellesa, ens arriba a través d'una intensa i hipnòtica interpretació final de Khan i una formidable unió de colors, textures i el Rèquiem de Mozart. Tot i que l'espectacle acaba sent un xic reiteratiu, el comiat de Khan com a solista no podia ser ni acabar millor. Pell de gallina.
Podeu llegir la crítica sencera a El Nacional.