Un any més, torna l’enfrontament que ja s’ha convertit en un esdeveniment imprescindible de Temporada Alta. El combat de paraules entre dramaturgs en llengua catalana arriba a la seva dotzena edició amb una salut i una projecció envejables. El torneig es multiplica d’ençà de la seva primera edició —amb El crèdit de Jordi Galceran i Smiley de Guillem Clua com a finalistes— arreu del món i ha traspassat els territoris originals de parla catalana per instal·lar-se a Madrid o Buenos Aires. Allà, el públic també hi té l’última paraula. Aquesta expansió territorial permet que ara que, en algunes edicions, s’enfrontin els guanyadors dels tornejos de les diferents ciutats i, com en les dues darreres edicions, els podem presenciar per streaming.
COMBATS
10.10.22 – David Mataró vs. Sergio Serrano
17.10.22 – Xavi Buxeda vs. Berta Prieto
24.10.22 – Lola Rosales vs. Carla Rovira
7.11.22 – Víctor Borràs vs. Yaiza Berrocal
SEMIFINALS
14.11.22 – 1ª Semifinal
28.11.22 – 2ª Semifinal
GRAN FINAL
12.12.22
Amb l'aventura de completar les quatre primeres eliminatòries que mostrin els vuit textos presentats en aquesta dotzena edició, iniciem aquesta expedició. Com sempre, l'única que guanyarà en la peripècia és la Susanna (moooolt amiga de Meritxell Yanes), gran fidel al concurs i que li fereix ser, encara, la substituta de la Cristina Clemente, quan ja va pel tercer any presentant els pugils. Enguany, el cartell sigui dit de passada, va de súperherois dels còmics dels anys 80. Molts ziiips i alguns clonck sorollosos. Però, els dramaturgs busquen una fórmula de comèdia dramàtica, amb algun secret a revelar a les darreres pàgines. Comencem:
Megan i un taxista, de David Mataró, barreja molt bé la peripècia d'una filla que visita llocs de dolça memòria de la seva mare (i d'ella, diu, quan era petita) amb un taxista confiat. D'entrada, al professional del volant li sembla una bogeria el trajecte que li proposa però, amb un notable paga d'inici, hi dedica tot el jorn. Amb les aturades en cada etapa, van sorgint anècdotes de joventut del taxista que, sense adonar-se aportaran molta informació a la biòloga. Les trucades de la filla a la mare, que viu a Londres, ajudaran a avançar informació que el propi taxista desconeix. I amb això la comèdia té més picant. L'obra va resultar guanyadora de la primera eliminatòria i aspirar a superar la semifinal.
Sergio Serrano presentava Avui demà ahir, una peça sentimental d'una parella que ha viscut l'amor en un petit pis pagat a terminis. La màgia del qui parlen (que no es desvetlla fins al final) tot descrivint l'escena permet aquest canvi temporal constant. Amb un present continu, que viu el dia a dia anònim, gens heroïc però que ha cobert de felicitat la parella que apareix al quadre del menjador el dia que entraven al pis d'estrena, tots xops. Seria la seva guarida, el seu niu.
Ja ho deixarem escrit, de Xavi Buxeda, planteja una trobada fortuïta que desenterrarà una discussió no resolta (ni expressada) de feia anys, quan les dues protagonistes celebraven haver acabat la facultat. Una estranya força d'amor/ odi, de bondat/ mala llet ha mantingut en tensió una relació que esclata enmig de l'estudi de la ràdio. Buxeda juga a avançar informació als espectadors amb uns a parts que exclou l'altra companya. Un codi metateatral ben jugat, i que permet rescatar textos escrits. Les relacions d'amistat es torcen per les pors i, davant la inseguretat, sovint es remata amb una coça venjativa (que diverteix i fereix a parts iguals). L'obra va resultar guanyadora de la primera eliminatòria i aspirar a superar la semifinal.
Berta Prieto, a My life is my message, planteja una desfassada escena de l'èxit i de les venjances. Sense filtres. Amb dues actrius però, en realitat, un grapat de personatges (un repartiment molt més ampli). La desproporció, el cant a la imbecil·litat per ser feliços, és d'un cinisme esquarterador. La imatge respon als colors estridents del cartell. Tot és clinck o clonk. Però costava entendre (a falta d'assaig, una altra de les condicions del torneig) els canvis de rols entre les actrius, que, això sí, es divertien en aquest quadre de radicalitat, del tot al res.
Lola Rosales va presentar Macarena guapa: la història d’una noia que decideix fer-se monja com a solució als seus problemes vitals. Que no cregui en Déu és un motiu secundari a la necessitat de viure sense dependre de l'èxit sentimental i de supervivència. Potser se l'escoltaria el Papa Francesc I de la producció que es veu al Teatre Akadèmia (El Papa), com aquella monja que li demana confessió, només a ell. La nostra protagonista també s'ha convençut de creure en el que faci falta per seguir la bona nova que expressa una monja per Youtube. En fi, una peripècia divertida i que demana algnus favors insospitats per poder creuar la porta del convent, fins i tot a desgrat de la seva musa religiosa. Té un cert regust a La llamada.
El canvi, de Carla Rovira, dibuixa una proposta quasi tant insòlita com la d'Austràlia, de la Flyhard. La dramaturga i directora planteja un error de laboratori que comporta un drama entre dues famílies. El centre de fecundació in vitro ha creuat els embrions i els fills neixen de mares canviades. El dubte és qui és mare de qui? Perquè cadascú ha parit la criatura de l'altra. Rovira, que acaba d'estrenar Exit through the gift shop sobre els embarassos de risc, puja un grau el nivell d'estrès i fa preguntar a la mares, incòmodes de saber-ne la notícia, com afrontar aquest natalici que pot derivar en contínues explicacions i bromes o desconfiances que no semblen ser l'idoni per a les dues famílies. Hi ha una racisme latent o un pragmatisme objectiu? L'obra va resultar guanyadora de la primera eliminatòria i aspirar a superar la semifinal.
Yaiza Berrocal situa dues amigues de la facultat, reconvertides en carnisseres de Mercadona (que es debaten en el clàssic relat de treballar per viure o viure per treballar). Una sobtada coincidència encendrà totes les alarmes i es decobrirà que aquella bona amistat no ho és tant. I la peripècia divertida i amb prous girs com per acabar empatitzant amb les dues llicenciades de Belles Arts i en cap de les dues alhora, insinua el cop definitiu que coincidiria amb l'acudit atemporal del tennis: "Quina és la fórmula definitiva per guanyar un partit de tennis? _Trencar el cervell (servei) del contrari"
Víctor Borràs Gasch, en canvi, insisteix en els personatges solitaris (com La dona del tercer segona). Una amistat inesperada entre una actriu i una dona que ha aplaudit de manera estranya aixeca una relació quasi de mare a filla adoptiva. Hi ha una cura entre els dos personatges inexplicable, però que les guareix i les redimeix de les seves ombres. S'aconsellen i es deixen estimar. Però també és cert que no sempre les decisions de la dona gran són les que desitjaria l'actriu, reconvertida en directora i dramatrga i poeta en la intimitat. I viceversa. L'estranya relació és magnètica també entre el públc que va preferir-la a la comèdia generacional de Yaiza Berrocal (amb un cert aire de segell Flyhard). L'obra va resultar guanyadora de la primera eliminatòria i aspirar a superar la semifinal.