Austràlia

Teatre

informació obra


Direcció:
Israel Solà
Intèrprets:
Ester Cort, Meritxell Huertas , Carme Poll, Brian Lehane
Escenografia:
Clàudia Vilà
Vestuari:
Clàudia Vilà
Il·luminació:
Xavi Gardés
So:
Guillem Rodríguez
Sinopsi:

L’Elena ha rebut una trucada des d’Austràlia on la seva germana Laia li pregunta si li donaria un òvul per poder tenir un fill amb el seu marit, l’Andy. Ella no ha trigat ni dos segons a contestar que sí, i ara, està a punt de creuar mig planeta per sotmetre’s al procés d’hormonació i donació. La seva germana gran, la Mercè, s’ha entestat a acompanyar-la tant sí com no. Serà la primera vegada en molt de temps que estan les tres germanes juntes. L’Elena té molt clar que faria qualsevol cosa per la seva germana. Al cap i a la fi, són família.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Austràlia

07/11/2022

Comèdia animal i dramàtica. De quan puja la sang al cap

per Jordi Bordes

Quan la Sala Flyhard presenta nova producció els espectadors ja fan salivera. Si, a més, aquest text suposa l'estrena com a autor d'Israel Solà (el director de La Calòrica i en les màquines de moltes altres produccions des d'ajudanties de direcció), la proposta es fa més seductora. Austràlia planteja una comèdia de germanes que s'estimen i s'envegen com tots els germans del món. L'oportunitat de retrobar-se i conviure durant mes d'un mes a l'altra punta del món reobre ferides i reforça llaços d'admiració entre elles. I, en aquest triangle de les Bermudes la presència del company de la germana mitjana és la de provar de ser empàtic, mantenir-se a una certa distància i només reaccionar quan la situació ja és extrema (de fet, ja ha saltat el cataclisme però ell ho ignora i, sense voler, en certa manera, aconsegueix que les aigues tornin al llit del riu habitual). En aquest paper d'etern secundari Brian Lehane no abandona l'anglès (amb el que afegeix una divertida traducció simultània i es destapa amb una lectura en català que aporta el moment més intens (i contraditori) de l'obra.

Austràlia parteix d'un fet real. Sembla que en aquest país està permesa la donació d'òvuls de donant coneguda. Per això, una de les germanes amb dificulats de quedar-se embarassada, demana un òvul a la germana petita. Aquesta és la raó per la que es planteja un viatge de Catalunya a Sydney. Diu l'acudit infantil que a l'hemisferi Sud la sang et puja al cap com qui fa una vertical a l'hemisferi Nord. I aquesta situació trasllada la trobada simpàtica de tres germanes que fa anys que no conviuen juntes en un petit malson. Allà on hi havia emmirallament es descobreix buidor; allà on hi havia burla, reneix la tendresa. En el fons, les persones fora de la seva peixera que habiten es converteixen en pilotes que reboten agressivament per les parets i logren estabilitzar-se abans les que pateixen majors desequilibris emocionals en el seu hàbitat natural. Això, sí més no, es pot extreure d'aquest combat fratricida divertidament patètic, en el que tothom pot reconèixer-se posant-se als miralls amb els seu germans (o cosins, ara que van sovintejant els fills únics).

Israel Solà juga a què els personatges vagin transformant-se a ulls dels espectadors; evolucionen. Es manté el gag del tics de repetició com ara les ganes d'anar al lavabo de la germana gran (Meritxell Huertas, amb una vis còmica que ja brillava a Lapònia, un altre treball de viatges i família amb la topada dels cunyats explossivament divertida) o l'angúnia de la Laia per com els miraran pel carrer si parlen massa alt (Carme Poll, que és la més cerebral i la que pateix una frustració interna que li costa digerir). L'Helena, la germana petita, (Esther Cort) porta el pes de la trama perquè va dubtant de les conseqüències de cedir un òvul a la Laia i les complicacions biolocio afectives que això pot suposar. De fet, una trama que coincieix prou amb la ficció de Carla Rovira al XII Torneig de dramatúrgia d'aquestes setmanes al Temporada Alta.

L'espai és pràcticament buit i net. Com si fos un estudi de fotografia (recorda prou el Negatius, de fa poques setmanes en aquesta mateixa sala). Només uns bancs que permeten imaginar diferents espais: al cotxe, voltant pel desert, al menjador de la luxosa casa de Laia i Andy, o en el centre hospitalari per a l'extracció dels òvuls. Sempre es podria reduir l'excursió (i desventures, que no desvetllarem) i estalviar-se escenes òbvies però també és cert que en aquesta mena de tedi hi ha l'emmirallament dels espectadors cap als personatges i que cal moments en què no passi gaire res perquè la tensió vagi creixent com ho fa una butllofa al peu per la contínua fricció amb la bota.

Austràlia respon molt bé a la factoria de la Flyhard, que tria peces a camí de la comèdia i el drama íntim. Uns propostes que ressonen molt bé en el seu espai i que també tenen la capacitat d'adaptar-se a espais de major dimensió quan fan gira o segones temporades (i els tres germans d'Ovelles io els de La pols ho poden avalar, àmpliament).