Donem per fet la relació de la dansa amb la música (no tant de la música amb dansa), però de fet, no és tan evident, com a mínim des que Cunningham i la dansa postmoderna va començar a explorar l’autonomia de la dansa com a llenguatge escènic independent, especialment de la música. Des d’aleshores, la dansa ha estat explorant la interacció també amb altres llenguatges, com el teatre i el gest, però també amb l’audiovisual i altres elements tecnològics. És interessant plantejar ara aquesta reconciliació en què totes dues disciplines artístiques, la dansa i la música, es relacionen en peu d’igualtat, reconeixent-se mútuament en allò que les uneix –el temps– i allò que les separa –l’espai. Però perquè això passi, perquè dansa i música es trobin sobre l’escenari, cal que tant la intèrpret que balla com la que toca, estiguin a escena i produeixin l’acte escènic conjuntament; per tant, cal que la música també sigui en viu –quelcom al que en el món de la dansa, potser, ens havíem desacostumat.
Això és el que ha volgut reivindicar el Mercat de les Flors amb el Cicle Dansa i Música en Viu, que s’està duent a terme des del 13 d’octubre (i fins al 6 de novembre), donant cabuda a espectacles que uneixen música i dansa sobre l’escenari. L’interessant és veure com són de diferents les propostes i exploracions que parteixen (o arriben) a aquesta necessitat, i sobretot que es prengui seriosament aquesta tendència a la hibridació de llenguatges –la qual cosa, en veritat, ja no és tan recent ni innovadora– quan es fa de la seva potencialitat artística, i no la mera novetat.
El tret de sortida del cicle el va donar el bailaor Israel Galván, que va presentar El Amor brujo. Gitanería en un acto y dos cuadros i Mellizo Doble. Vaig poder veure aquest últim espectacle, en què l’actual referent del flamenc contemporani s’ajuntà amb el Niño de Elche, cantaor també referent en la creació musical contemporània de flamenc. La creativitat de la unió d’aquestes dues ànimes del flamenc sobre l’escenari era infinita. Van mostrar com l’experimentació, basada en el coneixement i domini de la tècnica, i amb una bona dosi de genialitat i virtuosisme, es pot arribar al més essencial, en aquest cas del flamenc, i crear quelcom completament contemporani des d’allà. Aquí podeu llegir un assaig Salvador S. Sánchez parlant de la trajectòria de Galván.
El segon cap de setmana del cicle es va veure Bate Fado, de la companyia portuguesobrasilenya JONAS&LANDER que, amb força decepció per part meva, van mirar de reconstruir el que en algun moment va ser el ball del fado, ara extint. Amb 5 intèrprets, acompanyats de 4 músics de fado i un fadista, van “muntar un espectacle” que si a estones la recerca a nivell de moviment era interessant i la música entretinguda, quedaven desvirtuades per una il·luminació i escenografia, que al meu parer, caricaturitzaven la popularitat del fado. Tot i així, entenc que l’espectacle formés part del cicle, per la proximitat de l’èxit que ha tingut a Portugal i perquè d’alguna manera es feia més proper a un públic més ampli que no només el ja establert de la dansa contemporània.
El penúltim i passat cap de setmana (de pont), es van poder veure (de nou) a la sala MAC Highlands de Mal Pelo, una coproducció del Mercat que havia estrenat al 2021, però en plena limitació d’aforament. Es tracta d’un espectacle que culmina la tetralogia sobre Bach de la companyia, i que ha estat guanyadora de nombrosos premis i reconeixements (entre ells, recentment els Premis Dansacat a millor espectacle i millor espai sonor, i la Medalla de Oro 2022 de la Academia de las Artes Escénicas de España). És un espectacle que agrada molt per la seva magnificència i pulcritud en combinar 8 ballarins amb un quartet de corda i 4 cantants sobre l’escenari, a més de l’element audiovisual; però si se’m permet dir la meva, tanta sublimitat i perfecció a mi em van avorrir, una mica. Sense negar que es tracta d’una superproducció molt ben feta, hi vaig trobar a faltar alguna cosa de vitalitat bruta, i una mica més tocar de peus a terra, cosa que penso que avui ens fa molta falta.
El mateix cap de setmana, a la sala de dalt, la Pina Bausch, s’hi feia Woolf, de l’andalusa Natalia Jiménez, acompanyada de la pianista Jordina Millà. A partir de l’obra de Virginia Woolf, especialment Una cambra pròpia de 1929 i el relat “La mort d’una arna”, les dues improvisadores comparteixen la cambra escènica per alliberar la seva creativitat artística i femenina. Es tracta d’una obra de maduresa per part de les dues creadores, que han sabut plasmar a través de la improvisació, la llibertat creativa que reivindicava Woolf per a les dones. És una llàstima que aquesta peça quedés eclipsada per Highlands i no tingués l’espai que es mereixi dins el cicle, ja que la improvisació encara és una rara avis al Mercat. Podeu escoltar l’entrevista que els va fer Núria Cañamares al podcast de Recomana.
L’últim espectacle del cicle, que encara es podrà veure aquest cap de setmana (del 4 al 6 de novembre), és el de Romances inciertos. Un Autre Orlando, del performer i historiador François Chaignaud (que a la peça balla i canta) i el músic i artista visual Nino Laisné (que també col·laborava amb Galván a El Amor Brujo). Tots dos s’ajunten per investigar la cultura popular espanyola a la recerca de figures no binàries, i parlar així de l’ambigüitat de gènere, tenint com a referent també Virginia Woolf. En aquest cas, es parteix de la novel·la Orlando (1928), on Woolf critica la masculinització de la història a través d’un personatge que en un viatge per la història, sense adonar-se, es transforma en dona. D’aquest espectacle es farà la sessió d’introducció “Una Hora Abans” el dissabte 5, amb Sara Manubens (artista, coreògrafa travesti) i també una conversa post-funció el mateix dia amb els creadors, conduïda per Riikka Laakso. També podeu llegir més sobre l’obra a l’escrit de la mateixa Sara Manubens ‘Canciones de la profecía’.
Esperarem a veure quina valoració en fa el Mercat un cop acabat el cicle, i sobretot quina continuïtat tindrà aquesta aposta en les properes temporades.
