Cartells als carrers, abonaments venuts i espais preparats. L’equip de la Sala Trono, amb Joan Negrié al capdavant, ho disposa tot per celebrar quatre dies de trobada i arts escèniques. En la vuitena edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona, diferents llenguatges que reivindiquen la diversitat, l’alliberament i el trencament de prejudicis. Clown, drama, dansa, comèdia, realitat virtual... Aquí teniu un recull del que s’hi va viure. Som-hi!
Dones lliures
L’alliberament, especialment el de les dones, és un tema que ha sobrevolat bona part d’aquesta edició, des del cartell fins a les propostes artístiques. D’això parla l’obra Solo llamé para decirte que te amo, que després del festival estarà a l’off de la Villarroel. En la seva protagonista (Patricia, interpretada per Mayra Homar) reconeixerem a moltes de les nostres mares, àvies i amigues. El director i dramaturg argentí Nelson Valente parteix del model de dona sobre el que se sustenten la majoria de famílies i en fa una comèdia agredolça. Mentre el riure flueix, la indignació s’acumula. El drama s’expressa sobretot a partir del que no es diu i va augmentant fins que es desborda en una commovedora última escena muda. El cop de puny ens acompanya a la sortida, on potser reconeixerem i deixarem lliures a les Patrícies que ens sustenten.
Però qui ens espera, ja a fora del Teatre Magatzem, són unes altres dones amb la lliçó ben apresa i tota la determinació. Canvi absolut de registre. Carregades amb una cadira plegable de fusta d’uns dos metres, les tres tietes de la companyia Anna Confetti busquen pels carrers el millor lloc per aparcar i passar una estona A la fresca, interactuant amb tot el que se’ls posa per davant – si és un noi guapo, millor que millor-. I així és com les pallasses ofereixen els números clàssics del clown adaptats als personatges que representen. Les faldilles, les mitges i les bosses ben agafades no són impediment per als seus moviments, tombarelles incloses. Una diversió per a tots els públics amb una estètica kitsch simpàtica i molt reconeixible.
També de dones que es revelen parlen els dos showcases o tastets de 20 minuts que es van presentar al públic professional. Naked, de la creadora namibiana Nikhita Winkler, és una evocadora peça de dansa en què la intèrpret lluita amb una tela que s’adhereix al seu cos i l’empresona. La proposta s’ajuda de fum, música i contrallums per passar del lament als ritmes i moviments tribals; de l’angoixa a la celebració de la vida; de l’opressió a la llibertat. Per la seva banda, la Diana Pla Solina es desdobla en el monòleg humorístic Miss cosas y yo en totes les personalitats que formen part d’ella mateixa: la Diana feliç, la trista, la que dubta... i la que es critica. Un espectacle tendre què parla de les pors, l’autoboicot i la necessitat d’acceptar-se i estimar-se una mateixa. La versió sencera es podrà veure al març a la Sala Trono.
I encara més dones que lluiten contra els tabús. L’Ada Vilaró va passar pel festival amb 360 grams, l’obra creada a partir del relat real del seu càncer de pit que li va valdre el premi exaequo del jurat a la interpretació – compartit amb Ion Iraizoz de la companyia navarresa La caja flotante. També va passar per Tarragona la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Encara hi ha algú al bosc, basada en els testimonis d’algunes de les més de 25000 dones violades a la guerra de Bòsnia. I el Comando Señoras d'Alicia Reyero, que amb el seu humor i la seva crítica mordaç es van emportar el premi del públic. Per la seva banda, la jove companyia madrilenya Mucha Muchacha va guanyar el premi a millor espectacle del jurat. Les cinc ballarines que la formen van portar-hi la creació homònima a partir de Las Sinsonbrero, el grup d’artistes de la generació del 27 que, tot i el seu talent, ha quedat oblidat en la història. Servidora no va poder veure la peça, però els comentaris fascinats de crítica i públic em deixen clar que s’han de seguir. Per sort, al març arribaran a Barcelona dins de la Quinzena Metropolitana de Dansa.
Oda a la diversitat
Ino, de l’homònima companyia, parla també de l’alliberament femení incorporant-hi la relació amb el grup. En un escenari buit, les set intèrprets juguen a treure’s i posar-se capes de roba entre salts i portés i utilitzen les diferències dels seus cossos –alts, baixos, amples, prims... encara que tots molt normatius-, com a conflicte i alhora fonament a partir del qual crear formes diverses en comú. Durant el muntatge també toquen tabús com el part i la menstruació, tot i que potser amb algunes escenes desconnectades, irregulars i que s’allarguen en excés.
Qui també parla de la diferència són els valencians El pont flotant. La companyia, que en altres ocasions ja ha tractat la diversitat generacional i cultural, posa el focus ara en les capacitats. Així, parteixen d’una Acampada al bosc amb un grup d’amics amb característiques variades: des de la que va amb muletes -especialment divertida Monica Lamberti - fins a la que només parla en euskera. Des del que té síndrome de Down fins al que perd o oblida tot el que toca. L’espectacle parla de les necessitats que cada persona com a ésser únic i posa l’accent en la cura de les minories, amb una proposta adaptada a persones amb dificultats de visió i audició. A més, l’obra juga amb la sorpresa constant, a cavall entre la pedagogia, l’humor i la tendresa.
Viatges en el temps i l’espai
Durant el festival també hi ha hagut muntatges de caràcter més experimental. Encara que el relat de Real Heroes sigui una mica forçat, el més interessant de la peça dels italians Divina Mania és la concepció d’un viatge a través de l’espai. Mentre caminem amb auriculars per les places i els carrers de Tarragona, ens sembla estar en els escenaris xilens i italians dels relats que ens expliquen. Després, en una segona part de l’espectacle, se’ns convida a posar-nos unes ulleres de realitat virtual que ens submergeixen en un nou escenari, ara audiovisual i a 360 graus, totalment immersiu. En canvi, l’Storywalker produït pel festival, Em dic Carola, ens desplaça en el temps cap a la postguerra. Caminant pel centre de la ciutat, el relat epistolar de Maria Roig Alsina explica una història d’amor prohibida, alhora que ens guia pels escenaris convidant-nos a ser les protagonistes, tocar el que toquen i imaginar el que senten.
I no voldria acabar aquesta crònica sense referir-me a la instal·lació Recreativos Federico. Es tracta d’un conjunt de màquines creades per Alex Peña sota el lema “quan el llegat artístic es converteix en souvenir, la literatura dramàtica es torna joc”. Els set aparells estan inspirats en l’obra de Lorca i equipats amb llums i músiques especialment compostes. A tall d’exemple, La Grúa de Bernarda Alba, una pinça mecànica amb la qual s’adquireixen records com la pinta d’Adela o la colònia original de Pepe el Romano; una màquina de venda de preservatius dedicada a Yerma, i un joc de martell basat en Las Sin Sombrero que permet tapar qualsevol cap femení que vulgui sobresortir. Spoiler alert: si mirem a la pantalla les màximes puntuacions, veurem que el rècord ja l’han batut les diferents lleis educatives, principals encarregades de tapar dels plans curriculars els noms d’aquestes creadores. La mala bava i la jugabilitat de la proposta la converteixen en una de les més divertides del festival.
Un festival de germanor
Més enllà de la qualitat artística, el FITT es caracteritza per la complicitat que es genera entre equip, públic i companyies, moltes de les quals es queden fins a l’últim dia. En aquest sentit, els workshops, els sopars populars i els abonaments, que per 60 euros permeten assistir a totes les activitats i que en aquesta edició van arribar a les cent vendes en només una setmana, generen una xarxa entre els assistents, que quan ho proven volen tornar. Les xifres són clares: 85% d’ocupació, 70% d’espectacles amb entrades exhaurides i un augment de públic del 60%. El FITT creix i es va consolidant any rere any. I que per molt temps duri. Benvingudes siguin sempre les iniciatives que reactiven el teixit escènic i contribueixen a descentralitzar-lo. I si a més ho fan amb visió crítica, fomentant el talent jove i generant comunitat, molt millor.
