Una nova Mostra Igualada ha acabat. Ja porten més de 30 anys programant obres per petits, joves i adults, és a dir per aquelles famílies que veuen les arts escèniques com el gaudi i l’aprenentatge que necessiten per créixer. Enguany, la Mostra continuava arrossegant cert desencís provocat per la pandèmia. Però no ens enganyem, el fred polar que just ha fet durant els dies de Mostra tampoc ha ajudat a que les famílies sortissin del seu cau. Un servidor, però, no el va notar fins dissabte a primera hora.
El Passeig Mossèn Jacint Verdaguer està desèrtic. Amb quatre gambades arribo a l’Escola de Música on està la instal·lació del valencià José Antonio Portillo. Un plafó de mides considerables ens presenta un cervell preciós, amb tots els seus lòbuls. Aquest òrgan que representa el de tots està dividit en sis categories (gestació, naixement, infantesa, adolescència, adult i retorn). I repartits per aquetes categories hi ha tot de calaixos. Portillo crea a A pie una instal·lació sonora que combina la música, la mecatrònica, el dibuix i el so. Quan es posa en marxa, el cervell ens interpel·la. Ei tu, si tu. Després comença el viatge a través de la vida. Passem per totes les fases i, mentre una veu en off ens va narrant diferents episodis de cada etapa, es van obrint calaixos on amb el moviment sonen tot de picarols, sonalls, campanetes, claus i tot d’objectes que creen una simfonia de sorolls i sons que ens capbussen en cada episodi vital. La immersió és interessant i poder veure el funcionament de l’artefacte en plena funció és interessant. Al acabar, la voluntària ens explica que el Portillo té creada una dramatúrgia que interrelaciona amb aquest cervell mecatrònic. Ens quedem amb ganes de saber com ho farà. Ànims, José Antonio!
A les deu i endinsant-nos més pels carrerons d’Igualada, la vida comença a fer-se notar. A l’Escorxador estan els Zum-Zum Teatre preparats per explicar-nos la història de l’Ómar, l’immigrant que ve de la mar i que al poc d’arribar es convertirà en una nou segons l’advocada Marinetti. Soc una nou és un espectacle preciós que transmet la idea de que la bondat sempre preval i que tots hem d’estar preparats per acceptar-la i al mateix temps transmetre-la a tercers, talment com si fos una cadena de favors. A favor de l’obra està una escenografia preciosa capitanejada per un arbre que representa la noguera, però que també és un rellotge de cucut. Després els diversos personatges transporten amb si mateixos unes estructures rodants que per un cantó són les cases dels veïns (amb secrets a dins) i per l’altra els bancs on seuran el jutge, els advocats i els testimonis. Amb molt d’humor, però sobretot amb un missatge que els més petits poden entendre, però que als grans ens ha de calar més fons: hem de reconèixer sempre els actes de bondat dels demés com són, sense interessos, sense prejudicis. I aprendre a tornar-los.
I seguim eixamplant el radi de la Mostra i pujo l’Avinguda Balmes amb alegria i fred al cos. Afortunadament, al Centre Cívic Nord m’esperen les iaies dels Mambo Project. Ens conviden al seu menjador, un espai format per sis taules plenes de tot tipus d’objectes d’èpoques pretèrites. Però els Mambo són una companyia moderna que treballa amb pantalles i càmeres de vídeo. La jove companyia han treballat durant aquest fantàstic projecte A.P (abans pandèmia). És una evolució intel·ligent del Teatre Verbatim. Després de llargues converses registrades a unes quantes iaies, han teixit una dramatúrgia que segueix diversos episodis rellevants de les seves vides: la infància a les monges, els primers novios i com intentaven escapar de la censura, els guateques i les cançons que ballaven, els respectius casaments, els viatges de noces (sense sortir del país) i les traumàtiques nits de noces, els naixements i les criances, i sobretot els múltiples sacrificis que han fet, els somnis sacrificats. És una peça viva, on els actors dupliquen les veus de les iaies, que sovint escoltem, i que transmeten una veritat única que commou. Les iaies són l’últim reducte d’autenticitat, l’abnegació positiva. El nostre món és com és gràcies a elles. No ho oblidem. Gràcies, Mambo Project!
Al migdia fem una visita a la Llotja. La calma habita després dels Speed Datings que han organitzat per tal de posar en contacte programadors i companyies. El que es diu fer fira. Però cap a les 16 h la gent està més per fer la migdiada o dirigir-se al primer espectacle. El temps passa i és hora d’anar a veure el Circ Pistolet al Pati de l’Ateneu. Ve de gust una mica de circ gamberro a la tarda i és exactament el que ofereix aquesta companyia que presenten Potser no hi ha final. Tres saltimbanquis fan salts i acrobàcies amb una taula, amb ampolles i amb tot tipus de suports. Salts, verticals, torres humanes... tot de figures que minut a minut tracten de complicar. Però els números serien en sí mateixos molt insulsos, sinó comptés amb la presència del músic Sergi Estella. Aquest és un One Man Show que no sols acompanya les acrobàcies amb música rock o funk des de dues guitarres impossibles, sinó que sobretot s’encarrega de filar la mínima dramatúrgia que hi ha a l’espectacle. Ja a l’entrada deixa la marca dient que no entén com una estrella com ell ha acabat amb uns hippies com aquells, després de fer cinc anys al Conservatori. Des d’aleshores les bromes del músic van dirigides principalment als tres saltimbanquis. Però també hi ha molt d’humor clown entre els tres artistes , que es dediquen a fer-se la punyeta entre ells. L’espectacle s’aguanta per les bromes, els gags i les històries del músic, però a vegades es fa un pèl monòton i a més a més, algun número no acaba de rutllar del tot. Esperem que a la pròxima ho tinguin més assajat.
A una hora ja perillosa, on les cames comencen a pesar, m’endinso en un món perillós pel meu estat. Al Teatre de l’Aurora fan Lua, un conte escenificat que la madrilenya Cynthia Miranda explica en vers. La història és bonica, la posada en escena és vistosa i molt delicada, però a més d’un ens costa seguir el fil. Tant de vers i tanta metàfora, tanta figura retòrica acaba tirant enrere. Li costa d’arrencar, de situar realment el conflicte entre la llum i l’ombra i de ben segur que situar-la en aquesta hora no li fa cap favor. Cynthia recorda l’escala on jugava de petita i al bell mig tenim una gran escala de graons de fusta clara. Aquesta estructura amaga portetes i calaixos, doncs anirà traient tot de casetes, blocs de pisos i cases més grans. I fins i tot una torre elèctrica, que acabarà sent l’enemic a batre. Val a dir que el missatge de l’obra és un xic confós i maniqueista: culpar el progrés, la connexió total de l’electricitat amb el fet de que la gent no surti de casa a respirar l’aire lliure i a veure el cel. Però al seu favor hem de dir que la posada en escena és molt bonica, les casetes, el joc de la petita ombra, la figura de la Lua encarnada en una petita llum de peu, les projeccions... tots els elements escenogràfics funcionen i creen una atmosfera preciosa.
I a les nou, amb les expectatives un xic altes ens trobem els set intèrprets de Marie de Jongh amagats sota les seves màscares sense rostre. A l’Ateneu Municipal d’Igualada, la companyia basca estrena a Catalunya Ama, una història crua, dura sobre el que significa la família, el cuidar-se una a altres. L’espectacle té quelcom de magnètic pel fantàstic treball de cos que fan per entendre cada escena sense que diguin ni un sol mot. Té una música expressiva que ens transmet bé la tensió o la tendresa que necessita cada escena. Però les escenes són crues, violentes i fins i tot desagradables de veure. Tot és abstracte i massa conceptual i a hom li genera una distància massa gran com per acabar d’entrar-hi. Surts d’allà amb mal cos. Més val anar a dormir al nostre particular Overlook, l’Hotel Bruc, a la falda de Montserrat.
Diumenge sembla que el fred ha reculat un parell de graus i l’esmorzar ens carrega les piles a tots. Tornem al Teatre Aurora i aquest cop a l’escenari ens trobem el taller d’un sabater feliç, dedicat en cor i ànima al seu ofici. Un sabater manipulat per les dues noies de la companyia Ka Teatre que tant funcionen com les mans del sabater, com representen ser les seves dues ajudants. La particularitat d’aquest taller però és que es troba sota el subsòl. Aquest element funciona quan veiem al plafó de dalt els peus que passen per sobre i com veiem els diferents clients que truquen amb una espècie de visor i deixen les seves sabates que baixen per un muntacàrregues. Sota sola és divertida doncs veiem com el sabater s’encarrega de cada feina com si fos una petita aventura, però li falta apuntalar més el conflicte de les obres que estan fent i que afecten el seu hàbitat.
Després d’aquesta fabulosa història, i aquest cop acompanyat per la família, torno al Centre Cívic Nord. Allà ens endinsarem dins l’Univers de les Engruna Teatre, de les quals guardo un record preciós del Sopa de pedres de l’edició passada. Aquest però és un espectacle d’iniciació, perquè els bebès de 0 a 3 anys puguin jugar i al·lucinar amb les formes i els sons de l’univers que les dues noies (Anna Farriol i Júlia Santacana), acompanyades del músic (Jordi Sala) aniran creant. Un tatami rectangular ocupa gran part de la sala i les famílies ens situem al voltant. Sols els més petits tenen permís per entrar-hi i jugar amb les esferes i els tubs que les noies aniran manipulant. La idea és que a través del joc calmat es vagi creant un particular Big Bang for kids. Durant els 40 minuts que dura el joc, les intèrprets aniran fent ballar els planetes, els dividiran en dos meitats, descobrint fils, cadenes, cables il·luminats, els penjaran en tres mòbils i crearan una simfonia de colors, sons i formes que hipnotitzaran a tots els petits. Una experiència sensorial e interactiva que els més petits (el meu fill entre ells) gaudeixen amb ganes.
Ja sols ens queden dos espectacles. Al Centre Cívic Centre s’han instal·lat la gent de la Companyia Minimons. Han posat les seves taules, amb les seves tendes, perquè cada família fem un recorregut cap als nostres records més intrínsecs. És una instal·lació bonica, amb un punt naïf, però que acaba captivant més als pares que no als fills petits. I és que a l’entrada ja marquen el biaix al demanar-nos un record ben bonic de la nostra vida. Quin record especial pot retenir a la memòria un nen de tres anys? Malgrat tot, el passatge fa un recorregut que passa per una merceria, una perfumeria, una sastreria, una rellotgeria, una botiga de joguines i altres tendes fetes amb diorames en miniatura. En cada una d’elles demana a les famílies, grans i petits, un joc que implica olorar fragàncies, escollir les joguines que ens representen, els llibres que ens han marcat i molts altres petits records que ens han anat formant. Un paratge que els papes acabem explicant als petits.
I acabem la Mostra com cal, al Teatre de l’Aurora, aquest equipament municipal ben bufó, ideal per muntatges de factura més aviat petita. I l’espai és el que necessiten la Marta Gorchs i la Tanja Haupt (i els seus acordions) per estirar-hi la seva moqueta, posar-hi la escala de fusta i les quatre estructures que simulen quatre roques. La Marta serà una ballarina a la recerca d’unes Sabates vermelles que li donin el sentit i l’alegria de viure. Contorsions a l’escala, equilibrismes, giragonses de ballet, rialles i finalment números de clown. Un camí d’aquesta pobra noieta orfe cap a la felicitat, al saber torbar-se un mateix. Al Gerard, el meu fill, va connectar 15 minuts al principi, va dormir uns altres 20 i amb la xerinola de la pallassa va tornar a connectar. Però la combinació de números circenses, el ballet i les diferents músiques que la instrumentista anava tocant funcionava perfectament. Al final, va esdevenir un bon final de festa d’una Mostra massa freda, però tant o més estimulant que l’anterior edició.
Martí Figueras
