Un any més, i ja en van divuit, l’EVA ha omplert teatres, places, caves i altres indrets de narracions orals. Jordina Biosca aquest any parlava que ells eren maquinària pesant, maquinària que servia per treballar la terra. Ja fa quinze anys llaurant el territori amb tot de propostes que realcen la paraula dita, les històries contades de tu a tu, sense artificis, amb muntatges escènics senzills. La Jordina és, per altra banda, aquesta pagesa que des de el seu tractor controla tots els camps. Ella llaura i recull els fruits a tots els municipis on es programa un espectacle EVA. És omnipresent, pràcticament a tots els espectacles que he assistit, allà estava, saludant a tort i dret a uns parroquians que ja deuen esperar cada juny i juliol per fer una escapada cultural.
Vam arribar amb l’Espores (l’EVA que s’ha mogut a municipis de comarques confrontants amb el Penedès) ja acabat. L’EVA es desplega per l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Enguany ens vam centrar sobretot en el Baix Penedès. La primera parada, a Cunit, va ser per escoltar les tres Fillas Bravas de Momán de la Companyia Chévere com defensaven el seu model matriarcal que, a ritme de cobla, demostraven que, en la Galícia més rural, les dones maneguen els homes a la seva voluntat. Va ser una tarda de sol i platja acabada a la Plaça de Catalunya de Cunit escoltant com un públic probablement poc habituat a anar al teatre esclafia de riure amb aquelles tres artistes. Davant meu una filera de dones d’una edat estupenda que reien i assentien amb el cap cada una de les sentències que la Isaura, la Dosinda i la Benedicta deixaven anar. Sororitat a Cunit. I educació de gènere per alguns homes allà assistents. L’espectacle és humorístic, però, tanmateix, espero que molts d’aquells assistents valoressin el testimoni de les tres dones i posessin en valor unes composicions musicals tan arrelades com les nostres cobles. Un espectacle 100% EVA executat per una companyia que sap connectar amb un públic molt més transversal que la majoria.
I com que a casa ens tira molts els artistes diferents, aquells que des dels marges han sabut trobar el seu altaveu i esdevenir figures de la contracultura, no podíem deixar l’oportunitat de veure, per fi, l’Ocaña, Reina de las Ramblas del Joan Vázquez i el Marc Sambola. Joan Vázquez és d’aquests artistes del teatre musical que podent fer espectacles de gran format, podent omplir Victòries i Apol·los (que ja ho ha fet), avui en dia prefereix apostar per projectes més petits, històries més personals, on posen l’art i el risc per sobre de tot. Ja ho va fer amb Paquito forever, Ciutat de Gespa o Feeling Good. Però la feina feta amb aquest Ocaña va un pas més enllà. No en va, fou guardonat amb el Premi de la Crítica com a espectacle musical i com a actor musical l’any 2019. Tant és la dramatúrgia teixida per Marc Rosich, com per la interpretació sublim de l’actor, com per la sensibilitat amb què canta les cobles més sentides, o per l’acompanyament de l’inefable Marc Sambola. I tot i que el públic d’aquell jardí del Museu Deu de El Vendrell estava un pèl fred al principi, l’emoció i la qualitat de l’espectacle va acabar calant i fins i tot una àvia es va acabar aixecant de la cadira per marcar-se uns passos de sevillana amb un dels bisos del cantant. Em quedo, però, amb les ganes de veure l’espectacle gran, on es projecten quadres i fotografies del mateix Ocaña i que ajuda a posar context a la caòtica i preciosa història d’aquest geni de la contracultura.
I seguint la marató de l’EVA, vaig visitar La Bisbal del Penedès per veure un espectacle 100% EVA, Amor, sexo y lo que surja de l’Héctor Urién. Després de visitar Cunit i El Vendrell, arribar a un poblet penedesenc d’interior és com visitar un poblet del far west, poca activitat humana i la que hi ha, mirades curioses, inquisidores. “Què fa un pixapins aquí?. Tanmateix, assegut a la cadireta de plàstic a la Plaça de l’església, al costat dels vilatans de La Bisbal, em sento un més. A platea, tots som iguals, ninots al servei de l’espectacle. I mai millor dit. Urién basteix un espectacle a mig camí entre el monòleg de stand up sobre l’amor i les relacions afectives. Però l’espectacle es nodreix també de la participació del públic. Jugant amb les onomatopeies que descriuen l’amor o el sexe, el monologuista dirigeix al públic fent-los repetir aquests sorolls o interrogant-los sobre les històries personals de cadascú. És un espectacle picantó, però també nostàlgic. I sobretot, divertit. Ah! I on un pot aprendre també sobre un personatge oblidat per la Bíblia i la literatura, Lilith, la primera dona que va conèixer Adam.
I després d’aquesta marató de tres espectacles en una setmana, no vam tornar a agafar cotxe per perdre’ns entre les vinyes del Penedès fins al dissabte 27. Anava a veure la Cia. Real Decreto 463 i l’estranya obra d’en Joko celebra el seu aniversari. Però, ai las, a l’arribar just a dos minuts abans que comenci l’espectacle no veig ni una ànima al Casal Medionenc de Sant Joan de Mediona. Al moment, apareix una dona i em comenta que l’espectacle s’ha cancel·lat i que ja ho havien anunciat per Xarxes. Tanmateix, em quedo amb el viatge. Sempre és un plaer conèixer poblets on no hi has estat mai.
L’endemà, ara sí, es conclou l’EVA amb un espectacle que ja s’ha vist per altres poblets del Penedès en altres edicions: Absenta d’en Quimet Pla i la Núria Solina. Un espai fresc al vespre a Llorenç del Penedès, un altre poblet perdut de la mà de Déu. Els vilatans, o seguidors propis de l’EVA que es traslladen de poble en poble, ocupen les cadires de plàstic. Eminentment, gent que supera la seixantena. El públic de Pla i Solina és sènior, ja que l’espectacle busca recuperar l’essència d’un passat cultural que tot i ser antic, és molt reivindicable. Bàsicament, Pla i Solina fan un espectacle que valora la poesia humorística de principis del segle XX i tots aquells relats que es van escriure des de Els Quatre Gats. En Quimet Pla és en Valentí Piula, un rapsode que fa una classe magistral sobre poesies i textos humorístics com el Lloro, el Moro, el mico i el Senyor de Puerto Rico i d’altres. Textos on es transmetia l’ús d’un català lliure, una llengua exquisida, però que al mateix temps sabia riure’s de si mateixa. En Valentí transita de poema a poema acompanyat per l’assistenta Eulàlia Pi, qui va tocant diferents instruments per acompanyar el recitat dels poemes. Aquesta assistenta, tot i mantenir-se en segon pla i en silenci gairebé tota la funció és una roba-escenes nata. La Solina és una pallassa brillant i com a tal presenta tot un arsenal de ganyotes i gestos que fan petar de riure a tota la platea.
Un any més, doncs, les històries que s’han explicat a l’EVA han reivindicat el poder dels narradors. Aquells artistes que d’una manera més interpretativa o menys, transmeten un coneixement cultural, unes històries personals, unes vivències o una sèrie de reivindicacions socials. Un any més els escenaris es fan petits i la veu alta d’aquests narradors copsen l’atenció d’un públic agraït. Els penedesencs fan de l’EVA un festival que perdura i resisteix. Què millor, sinó, que deixar-se emportar per una bona història en un vespre càlid de juny?
