A House in Asia

Teatre | Nous formats

informació obra


Companyia:
Agrupación Señor Serrano
Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Agrupación Señor Serrano, Hexagone Scène Nationale Arts et Science, Festival TNT/CAET, Monty Kultuurfaktorij, La Fabrique du Théâtre - Province de Hainaut
Autoria:
Àlex Serrano, Pau Palacios, Ferran Dordal, Jordi Soler
Ajudantia de direcció:
Barbara Bloin
Intèrprets:
Àlex Serrano, Pau Palacios, Alberto Barberá
Composició musical:
Roger Costa Vendrell
So:
Roger Costa Vendrell
Vestuari:
Alexandra Laudo
Escenografia:
(maquetes) Nuria Manzano
Sinopsi:

Aquest col·lectiu, compromès amb els nous llenguatges escènics, recrea l’amagatall més famós de la història: una casa qualsevol d’un barri indiferent al Pakistan. I es pregunta si, a força de superposar-se a la realitat, les còpies poden acabar substituint-la.

La casa on s’amaga Geronimo a Abbottabad. Una còpia exacta d’aquesta casa en una base militar de Carolina del Nord. Una altra còpia d’aquesta casa a Jordània, on es filma una pel·lícula. L’operació de recerca i captura més gran de la història. Un xèrif obsessionat amb una balena blanca. Els nois de Take That entrenant-se per a una missió històrica. Indis i cowboys. Avions i cerveses. Còpies, reflexos, imitacions i hamburgueses.

A través del seu llenguatge amb marca registrada (maquetes, videoprojeccions, manipulació de vídeo en temps real i voluntariosos performers) l’Agrupación Señor Serrano presenta un western escènic on la realitat i les seves còpies es mesclen, dibuixant un retrat despietadament pop de la dècada posterior a l’11-S i que va donar pas al segle XXI. Passin i vegin la proposta més nova d’un col·lectiu de creadors que té seu a Barcelona i disposa d’una sòlida projecció internacional.

Premi de la Crítica 2014 en la categoria de noves tendències.

Crítica: A House in Asia

14/07/2014

Un llenguatge marca de la casa: mil·limètric, brillant i sorprenent

per Toni Polo

Després de muntatges com Katastrophe o Brickman Brando Bubble Boom, aquests artistes de Barcelona l’han tornat a clavar. Sense por a parlar de temes delicats, com ara l’atac a les Torres Bessones, fan una crítica ferotge de tot el què ha seguit, barrejant arguments, discursos, imatges, música... A la seva manera: narrant una història visualment a través de projeccions de pel·lícules, de filmacions en viu amb minicàmeres (i una mica de lumbago, és de suposar), de les increïbles maquetes que ells mateixos han edificat i de ninots d’indis i cowboys de plàstic (made in Xinos). És el seu estil, es seu teatre, la seva manera de comunicar. Una brillant posada en escena i un discurs documentadíssim i amanit amb ironia, crítica, bon humor i, posats a fer, amb coreografies country (oh, yeah!).

(...)