Afanys d'amor perduts

informació obra



Direcció:
Pere Planella, Alfredo Sanzol
Adaptació:
Roger Cònsul, Pere Planella
Intèrprets:
David Anguera, Maria Calvet, Queralt Casassayas, Sara Espígul, Sílvia Forns, Oriol Genís, Carles Martínez, Aleix Melé, Pep Anton Muñoz , Laura Pau, Arnau Puig , Mima Riera, Peter Vives
Escenografia:
Bibiana Puigdefàbregas, Adelina Casanova
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Bernat Tresserra
So:
Àlex Polls
Composició musical:
Xavier Albertí
Assesoria de moviment:
Roberto G. Alonso, Roser Güell (dicció)
Caracterització:
Àngels Salinas
Ajudantia de direcció:
Ester Villamor
Autoria:
Alfredo Sanzol
Sinopsi:

El rei de Navarra i tres dels seus cavallers han jurat allunyar-se dels plaers mundans durant tres anys, per dedicar-se exclusivament a l’estudi. Fins i tot han prohibit que s’acosti cap dona a menys de mil milles de la cort. Però aviat els visitarà una ambaixada de la princesa de França, i tres de les seves dames, amb l’objectiu de recuperar uns territoris en litigi a l’Aquitània. Així, el rei de Navarra i els seus tres nobles es veuran abocats a enfrontar-se als manaments de Cupido, el Príncep de les rimes de l'amor, els laments i els sospirs.

Pere Planella, cofundador del Teatre Lliure i de Zitzània Teatre, celebra aquesta temporada el cinquantè aniversari com a director escènic, dirigint una de les comèdies més refinades de Shakespeare, coetània d’El somni d’una nit d’estiu Romeu i Julieta.

Crítica: Afanys d'amor perduts

23/01/2019

Amb l'ajut de Pere Planella, Shakespeare es queda bocabadat davant els canvis revolucionaris que arriben amb el segle XX!

per Ramon Oliver

Vist amb perspectiva, quantes coses bones prometia aquell segle XX que es va encetar entre grans avenços tecnològics d’aquells destinats a capgirar per a bé la vida de les persones! I a l’inici del qual , es podia intuir també ja de forma definida la força transformadora en termes reals que anaven agafant  idees i moviments  nascuts en dècades anteriors a nivell més teòric: aquí tenim - per posar dos exemples contundents que fan acte de presència a l’espectacle del qual ara ens toca parlar- l’empenta d’un marxisme que ben aviat donaria lloc a tota una revolució , i la força creixent d’uns moviments sufragistes que es presentaven  com l’avantsala de la revolució feminista que encara ara segueix avançant a tota marxa.

Esclar que, vist també amb  perspectiva, quantes coses terribles ens tenia alhora preparades aquell segle XX que sovint va posar els avenços tecnològics al servei de la destrucció, va perfeccionar com mai abans ho havia fet els efectes letals  i massius de la  maquinària bèl·lica , i va demostrar amb ferocitat fins a quin punt el furor ideològic pot desfermar l’ànsia genocida!. De fet , el 2014, quan el món commemorava el centenari de l’inici de la devastadora Primera Guerra Mundial , la Royal Shakespeare Company va estrenar un aclamat muntatge d’aquesta mateixa comèdia d’un Shakespeare encara juvenil  dirigit per Christopher Luscombe  ( qui tingui curiositat, el pot trobar editat en DVD per la mateixa RSC) en el qual l’acció es situava damunt la gespa del camp anglès i davant una gran mansió d’estil isabelí ( en funcions de l’original  palau del regne de Navarra que ha barrat el pas a les dones)  just l’any 1914, a les portes de l’esclat de la gran matança .  I això ( atenció; estic a punt de deixar anar un “spoiler” com si fos una granada de mà llançada a una trinxera!)  li donava una altra dimensió forçosament més dramàtica al cèlebre ambigu final de l’original; aquest final que com els mateixos personatges de l’obra s’encarreguen de recordar-nos , té poc a veure amb el final típic d’una comèdia en el qual tothom acaba feliçment casat o a punt de casori, i menjant anissos pels descosits. Aquí -i després que una mort sorpresa faci que el dol s’introdueixi sobtadament en el divertiment-  les noies de l’obra els imposen als seus enamorats – i entre d’altres condicions-  un any de separació. Després d’aquesta pausa, si tot continua com ara i les passions no han canviat de rumb,  en tornarem a parlar i les coses poden seguir com ara ens sembla que seguiran. Però – i això, també ho deixa anar el personatge de Biron-  un any és un termini massa llarg per a una comèdia. En un any, poden passar moltes coses. Fins i tot , pot esclatar una guerra que ho trasbalsi tot. I si ens trobem al 1914... Ja posats, cal recordar  quan Kenneth Branagh va convertir l’obra en musical cinematogràfic l’any 2000 ( amb resultats molt irregulars, malgrat l’enlluernador repartiment i les meravelloses cançons de Cole Porter i companya)  ho va fer prenent com a referent visual aquella Europa del 1939 en la qual els més negres presagis es van convertir en terribles certeses .

En qualsevol cas, Pere Planella prefereix no amargar-li la festa ni als protagonistes de la comèdia ni a nosaltres mateixos. I prefereix també, com ell mateix ha explicat, fugir de connotacions que ens poguessin portar cap a les primeres dècades del segle XXI, massa convulses i plenes d’incerteses i vells fantasmes centenaris ( o potser són ja mil·lenaris ?) que semblaven conjurats , però que ara tornen a ensenyar el nas. Per oblidar-nos d’aquestes amenaces, res millor que situar el divertiment en aquell moment d’esperança en el futur en el qual podies seure al prat  ( així ho fan les dones de l’espectacle , al llarg d’una escena tan bonica com un xic accessòria )per contemplar les meravelloses imatges del “Viatge a la lluna” de Georges Méliès , somiant en la possibilitat – qui sap!- que un dia no massa llunya  el viatge fantàstic de la pel·lícula es pugui convertir en realitat.

Per cert que - i ja que abans parlàvem de la Royal Shakespeare Company - Planella , amb la complicitat de les escenògrafes Bibiana Puigdefàbregas i Adelina Casanova, ha disposat que el divertiment tingui lloc a un espai que distribueix el públic a tres bandes d’una forma força  similar a com ho fa la mateixa RSC a la seva monumental seu situada a Stratford-upon-Avon, la ciutat natal de Shakespeare. I aquest espai bonic i  lluminós , notablement diàfan ,i farcit de puntuals sorpreses que alegren encara una mica més la festa, produeix una acollidora sensació de complicitat amb el públic. Encara que, vist des de un lloc frontal, et deixa la sensació que s’ha descuidat una mica la visibilitat dels laterals, condemnats potser en masses moments a veure només l’esquena dels intèrprets i a tenir només una visió parcial del que passa davant de tot. Però segur que ni això  suposa cap obstacle , a l’hora de valorar el notable treball interpretatiu que ofereix tota la companyia . I que resulta especialment agraït quan el Biron de Peter Vives i la Rosalina de Mima Riera es lliuren a un d’aquests enginyosos combats dialèctics en els quals no poden ocultar com n’estan l’un de l’altre. O quan Carles Martínez deixa anar la seva inconfusible vis còmica ficant-se en la pell d’un personatge- un tirant a ridícul cavaller espanyol- d’aquests que semblen escrits especialment per a ell, mentre Queralt Casassayas li fa d’eixerit criat amb molta gràcia .O quan Pep Anton Muñoz assumeix les funcions de diplomàtic mestre de cerimònies, mentre Oriol Genís es transforma en babau de camp amb el talent que li és habitual  . O quan la camperola Jaquineta deixa anar alguna de les seves ben divertides sentencies. O quan Sara Espígul se’ns mostra com a princesa poc principesca , i amb fam de donar-li un bon cop de mà al progrés i acabar amb costums arcaics.  Planella ha tingut molta cura  - i aquest és potser el més gran encert de la seva proposta- de la dicció amb la qual s’expressen els seus brillants intèrprets, sense descuidar tampoc l’àgil coreografia física amb la qual es mouen pel escenari. Pel camí, el director s’ha deixat perduts uns quants dels personatges populars de la comèdia. I , posant-se al servei de la diversió, li ha donat al conjunt un aire tan lleuger i s’ha volgut centrar tant en el joc que li oferia la irrupció d’aquelles ara ja  centenàries tecnologies trencadores , que potser per moments li trobes a faltar a l’espectacle aquell punt d’agosarada sorpresa que de vegades et quedes esperant. Però sens dubte, ha fabricat un ben engreixat  ( tan ben engreixat com les maquinaries de la revolució industrial que tant va tenir també a veure amb el moment que reflecteix el muntatge) divertiment ; un divertiment d’aquells que et fan sortir del teatre amb el somriure als llavis.