Vist amb
perspectiva, quantes coses bones prometia aquell segle XX que es va encetar
entre grans avenços tecnològics d’aquells destinats a capgirar per a bé la vida
de les persones! I a l’inici del qual , es podia intuir també ja de forma
definida la força transformadora en termes reals que anaven agafant idees i moviments nascuts en dècades anteriors a nivell més
teòric: aquí tenim - per posar dos exemples contundents que fan acte de
presència a l’espectacle del qual ara ens toca parlar- l’empenta d’un marxisme
que ben aviat donaria lloc a tota una revolució , i la força creixent d’uns
moviments sufragistes que es presentaven com l’avantsala de la revolució feminista que
encara ara segueix avançant a tota marxa.
Esclar que, vist
també amb perspectiva, quantes coses
terribles ens tenia alhora preparades aquell segle XX que sovint va posar els
avenços tecnològics al servei de la destrucció, va perfeccionar com mai abans
ho havia fet els efectes letals i
massius de la maquinària bèl·lica , i va
demostrar amb ferocitat fins a quin punt el furor ideològic pot desfermar
l’ànsia genocida!. De fet , el 2014, quan el món commemorava el centenari de
l’inici de la devastadora Primera Guerra Mundial , la Royal Shakespeare Company
va estrenar un aclamat muntatge d’aquesta mateixa comèdia d’un Shakespeare
encara juvenil dirigit per Christopher
Luscombe ( qui tingui curiositat, el pot
trobar editat en DVD per la mateixa RSC) en el qual l’acció es situava damunt
la gespa del camp anglès i davant una gran mansió d’estil isabelí ( en funcions
de l’original palau del regne de Navarra
que ha barrat el pas a les dones) just
l’any 1914, a les portes de l’esclat de la gran matança . I això ( atenció; estic a punt de deixar anar
un “spoiler” com si fos una granada de mà llançada a una trinxera!) li donava una altra dimensió forçosament més
dramàtica al cèlebre ambigu final de l’original; aquest final que com els
mateixos personatges de l’obra s’encarreguen de recordar-nos , té poc a veure
amb el final típic d’una comèdia en el qual tothom acaba feliçment casat o a
punt de casori, i menjant anissos pels descosits. Aquí -i després que una mort
sorpresa faci que el dol s’introdueixi sobtadament en el divertiment- les noies de l’obra els imposen als seus
enamorats – i entre d’altres condicions-
un any de separació. Després d’aquesta pausa, si tot continua com ara i
les passions no han canviat de rumb, en
tornarem a parlar i les coses poden seguir com ara ens sembla que seguiran.
Però – i això, també ho deixa anar el personatge de Biron- un any és un termini massa llarg per a una
comèdia. En un any, poden passar moltes coses. Fins i tot , pot esclatar una
guerra que ho trasbalsi tot. I si ens trobem al 1914... Ja posats, cal
recordar quan Kenneth Branagh va convertir
l’obra en musical cinematogràfic l’any 2000 ( amb resultats molt irregulars,
malgrat l’enlluernador repartiment i les meravelloses cançons de Cole Porter i
companya) ho va fer prenent com a
referent visual aquella Europa del 1939 en la qual els més negres presagis es
van convertir en terribles certeses .
En qualsevol cas,
Pere Planella prefereix no amargar-li la festa ni als protagonistes de la
comèdia ni a nosaltres mateixos. I prefereix també, com ell mateix ha explicat,
fugir de connotacions que ens poguessin portar cap a les primeres dècades del
segle XXI, massa convulses i plenes d’incerteses i vells fantasmes centenaris (
o potser són ja mil·lenaris ?) que semblaven conjurats , però que ara tornen a
ensenyar el nas. Per oblidar-nos d’aquestes amenaces, res millor que situar el
divertiment en aquell moment d’esperança en el futur en el qual podies seure al
prat ( així ho fan les dones de
l’espectacle , al llarg d’una escena tan bonica com un xic accessòria )per
contemplar les meravelloses imatges del “Viatge a la lluna” de Georges Méliès ,
somiant en la possibilitat – qui sap!- que un dia no massa llunya el viatge fantàstic de la pel·lícula es pugui
convertir en realitat.
Per cert que - i
ja que abans parlàvem de la Royal Shakespeare Company - Planella , amb la
complicitat de les escenògrafes Bibiana Puigdefàbregas i Adelina Casanova, ha
disposat que el divertiment tingui lloc a un espai que distribueix el públic a
tres bandes d’una forma força similar a
com ho fa la mateixa RSC a la seva monumental seu situada a
Stratford-upon-Avon, la ciutat natal de Shakespeare. I aquest espai bonic i lluminós , notablement diàfan ,i farcit de
puntuals sorpreses que alegren encara una mica més la festa, produeix una
acollidora sensació de complicitat amb el públic. Encara que, vist des de un
lloc frontal, et deixa la sensació que s’ha descuidat una mica la visibilitat
dels laterals, condemnats potser en masses moments a veure només l’esquena dels
intèrprets i a tenir només una visió parcial del que passa davant de tot. Però
segur que ni això suposa cap obstacle ,
a l’hora de valorar el notable treball interpretatiu que ofereix tota la
companyia . I que resulta especialment agraït quan el Biron de Peter Vives i la
Rosalina de Mima Riera es lliuren a un d’aquests enginyosos combats dialèctics
en els quals no poden ocultar com n’estan l’un de l’altre. O quan Carles
Martínez deixa anar la seva inconfusible vis còmica ficant-se en la pell d’un
personatge- un tirant a ridícul cavaller espanyol- d’aquests que semblen
escrits especialment per a ell, mentre Queralt Casassayas li fa d’eixerit criat
amb molta gràcia .O quan Pep Anton Muñoz assumeix les funcions de diplomàtic
mestre de cerimònies, mentre Oriol Genís es transforma en babau de camp amb el
talent que li és habitual . O quan la
camperola Jaquineta deixa anar alguna de les seves ben divertides sentencies. O
quan Sara Espígul se’ns mostra com a princesa poc principesca , i amb fam de
donar-li un bon cop de mà al progrés i acabar amb costums arcaics. Planella ha tingut molta cura - i aquest és potser el més gran encert de la
seva proposta- de la dicció amb la qual s’expressen els seus brillants
intèrprets, sense descuidar tampoc l’àgil coreografia física amb la qual es mouen pel escenari. Pel camí, el director s’ha deixat perduts uns quants dels
personatges populars de la comèdia. I , posant-se al servei de la diversió, li
ha donat al conjunt un aire tan lleuger i s’ha volgut centrar tant en el joc
que li oferia la irrupció d’aquelles ara ja
centenàries tecnologies trencadores , que potser per moments li trobes a
faltar a l’espectacle aquell punt d’agosarada sorpresa que de vegades et quedes
esperant. Però sens dubte, ha fabricat un ben engreixat ( tan ben engreixat com les maquinaries de la
revolució industrial que tant va tenir també a veure amb el moment que
reflecteix el muntatge) divertiment ; un divertiment d’aquells que et fan sortir del teatre
amb el somriure als llavis.
