Una peça que esquitxa la comèdia enginyosa de Shakespeare de petites sorpreses. Pere Planella, que celebra 50 anys de professió amb aquesta direcció, decideix celebrar-ho amb l'ampli somriure de la intel·ligència. Ho fa amb una companyia que s'ho passa bé presentant cada rol, jugant al teatre de la manera més directa. Aquest cop no hi ha l'audiovisual que prova d'actualitzar la trama (com en altres produccions seves, habitualment amb una significació política com ara Onze.NouCATorze, al 2014; Trifulkes de la Catalana tribu, al 2012, o Èric o l'exèrcit del Fènix, al 2007). Tot és clar i net, com la clariana que dibuixa Shakespeare. Com l'escenari en el que la seva companyia hi imaginava palaus, boscos o cementiris.
L'adaptació juga a situar l'acció a principis del segle XX, en un moment convuls socialment, de grans troballes tecnològiques (el gramòfon, la càmera de fotos, el cinema, el patí semielèctric...o el vibrador amb el que ironitzen a L'habitació del costat, a La Villarroel). És un moment en què la dona pren consciència del seu paper en la societat i en reclama equiparar-se amb l'home (el dret a vot). És anacrònic que els personatges siguin de la Cort, una aristocràcia divertidament encartronada (amb Carles Martínez fent un patètic noble espanyol, don Adriano de Armado, que honora al rei i les seves lleis). Planella s'atreveix a utilitzar la convenció teatral i atorga el paper del patge de don Adriano a l'actriu de Queralt Casasayas. És un gest que demostra la voluntat de donar més paper a les actrius. Els personatges de la princesa francesa (hegemònica Sara Espígul) i les seves acompanyants (Mima Riera juga a favor de la princesa), són de fet, les que disparen cada escena, les que demostren la intel·ligència davant del poder i la cultura més aviat inútil del seguici reial de Navarra. El poble és l'altre detonant. Laura Pau i Oriol Genís reben les conseqüències d'una llei imposada i proven de fintar-la. Són divertits però un pel desdibuixats, però mostren amb franquesa i sense floritures quina és la seva voluntat, per sobre del que mana el rei de Navarra.
La clariana que els de Parking shakespeare ja van escenificar al bosc del Parc del Nord el 2012 es reprodueix, ara, més depurada, a la Sala Petita del TNC. en totes dues propostes hi havia una evident dimensió del joc, però en aquesta la il·luminació, el so i l'espai fa que es pugui treballar molt millor el matis i sorprendre Cupido baixant del sostre i ferint amb un elixit diferent del de la fletxa que creua els cors. Còmic i desenfadat.
