Potser els seguidors i fans de Shakespeare, que són molts, troben en aquesta obra primerenca —si no la primera— de l'autor un estímul especial pel seu aire avançat de comèdia romàntica i perquè inclou alguns dels “tics” que el dramaturg anirà repetint en obres posteriors. Però el fet és que la trama, a banda de la juguesca visual que conté, no és de les més consistents, textualment parlant, del catàleg shakesperià i això posa un repte suplementari a superar per la companyia: un llistó que ha de saltar sense tombar-lo i aportant molt de la seva bona interpretació per omplir el buit que deixa el discurs.
El director Pere Planella (Olot, 1948) —cinquanta anys a la cadira de tisora dirigint espectacles— s'ha apuntat a la possibilitat evident de comèdia de l'obra i ha deixat que els intèrprets s'hi aboquessin cadascú amb el seu propi potencial personal, ja sigui humorístic, clownesc o murri.
En aquest sentit, els espectadors de totes les edats —si són joves adolescents també— trobaran el seu personatge preferit entre la picaresca juvenil del patge de don Adriano (Queralt Casassayas), el pallasso préssec (Oriol Genís), la camperola Jaquineta (Laura Pau), el mateix don Adriano (Carles Martínez) i fins tot el cavaller servidor de la princesa en Boyet (Pep Anton Muñoz).
A l'hora dels diàlegs i les juguesques dialèctiques d'estira-i-arronsa entre dames i cavallers, els espectadors tenen també una tria de primer ordre entre el rei de Navarra (Arnau Puig) i els senyors del seguici reial: Biron (Peter Vives), Longaville (Aleix Melé), Dumaine (David Anguera). I també entre la princesa de França (Sara Espígul) i les seves dames de companyia: Rosalina (Mima Riera), Maria (Sílvia Forns) i Caterina (Maria Calvet).
Amb un estol com aquest —i defugint la pressió que les adaptacions cinematogràfiques com la d'aquesta obra poden exercir sobre la memòria visual dels espectadors— l'equip escenogràfic i de vestuari i il·luminació ha continuant polint la candidesa del text shakesperià amb picades d'ullet com la baixada d'un Cupido de guix, la projecció sobre llençol del film «Le voyage dans la Lune» de Georges Mélies, l'acompanyament sonor de disc de pedra a cop d'agulla de fonògraf, el passeig amb bicicletes de les quatre dames —que semblen llogades en un distribuidor turístic del port— i l'entrada triomfal damunt l'artefacte del patinet elèctric —futura plaga urbana— de la princesa de França en una picada d'ullet a la barreja de futurisme del segle passat amb el futurisme del segle present.
Tot plegat aconsegueix un espectacle de noranta minuts refrescant, amable, molt bellugadís, amb entrades i sortides trampejades amb una disposició a tres bandes de la Sala Petita del TNC, de contingut gens compromès políticament —sort de la passejada del mateix director Pere Planella, el dia de l'estrena i a l'hora de la salutació, amb una pancarta a favor de la llibertat dels presos polítics catalans, reforçada amb aplaudiments i ovació general— i d'un nivell de llenguatge i dicció que fa de bon escoltar després de la versió revisada pel traductor Salvador Oliva.
És curiosa la incertesa a l'hora de titular les diverses traduccions d'aquesta obra de Shakespeare. Partint de l'original «Love's Labour's Lost», en català ha passat per anomenar-se «Treball d'amor endebades» (Manuel Reventós, 1908); «Treball d'amor perdut» (Josep Maria de Sagarra, 1945); «Penes d'amor perdudes» (Salvador Oliva, 1987); «Treballs d'amors perduts» (versió cinematogràfica doblada al català el 2002) i ara «Afanys d'amor perduts» (Salvador Oliva).
La versió actual s'afegeix a altres propostes de l'obra que han cridat l'atenció d'altres directors: Ferran Madico en va dirigir una versió dins el Festival del Grec del 1995, i la companyia Parking Shakespeare en va fer una festa d'estiu a l'aire lliure el 2012 i, entremig, el cineasta Martin Scorsese, amb Kenneth Branagh de protagonista, en va fer una adaptació cinematogràfica el 2000 que va obrir el camí a Branagh per dedicar-se de ple a Shakespeare en altres versions seves com a director, guionista o productor. L'afany per Shakespeare no té pèrdua. (...)
