Akelarre

informació obra



Intèrprets:
Maria Cirici, Laura Pau
Direcció:
Míriam Escurriola
Dramatúrgia:
Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente
Composició musical:
Ariadna Cabiró , Arnau Tordera, Clara Peya, Gerard Sesé
Músics:
Gerard Sesé
Escenografia:
Maria Monseny
Vestuari:
Maria Monseny
Il·luminació:
Adrià Aubert, Míriam Escurriola
Producció:
El Maldà
Companyia:
Emanuel Gat Dance
Coreografia:
Emanuel Gat
Sinopsi:

The Feliuettes retornen al cabaret més genuí, amb música, gamberrisme, reivindicació, comèdia i autoparòdia, dirigides per Míriam Escurriola, amb textos de Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Xavi Morató i Mireia Giró i música de Clara Peya, Arnau Tordera, Ariadna Cabiró i Gerard Sesé.

The Feliuettes ens conviden al seu aquelarre, on ens interpel.len, es pregunten i ens qüestionen, el per què i les essències del feminisme. A través de l’esperit nascut del cabaret més personal, personatges inesperats posaran en qüestió situacions quotidianes i no tan quotidianes, deformant-les amb un mirall ple de possibilitats.

Humor negre, faula idiota i perversa, el kitsch, l’absurd, l’stand up comedy, l’esperit punk… ingredients en el nostre còctel per parlar amb llibertat, i a la recerca de la llibertat, sobre el feminisme.

Crítica: Akelarre

24/03/2019

Visca la bruixa que les va parir!

per Iolanda G. Madariaga

Humor i cançons per a un espectacle feminista, compromès i divertit a parts iguals. Les Feliuettes aborden el seu tercer espectacle amb molta fermesa i la seva coneguda ironia acabada d’esmolar. Laia Alsina Riera, Maria Cirici i Laura Pau, dirigides per Marta Escurriola, es presenten com a bruixes (o "dones que fumen i canten" que ve a ser el mateix) i em fan pensar en la Maria Mercè Marçal (1952-1998) i en les Bruixes de dol (companyia de teatre, 1979). Han passat uns quants anys, algunes circumstàncies han canviat, però en la presentació de l’espectacle s’ensuma la necessitat de tornar a dir les mateixes coses de fa quaranta anys -i algunes més noves-, ara amb formes i maneres del segle XXI. Transmutades en bruixes perquè saben volar i volen alt, i agafades a l’escombra si cal, perquè d’escombrar i de tocar de peus a terra, també en saben, ens presenten un gran espectacle de petit format que mereix una llarga gira. Això sí, elles ho fan cantant -i ho fan molt bé-, des d’un humor desenfadat i desinhibit. La música de Ariadna Cabiró, Arnau Tordera, Clara Peya i Gerard Sesé amb cançons creades o recreades per a l’espectacle formen part indissoluble d’una estupenda dramatúrgia de Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente sobre textos dels mateixos i de les pròpies Feliuettes. Es declaren obertament masclistes perquè ser feministes fa mandra: s’ha de lluitar! Lluitar contra el masclisme inserit en el total de la nostra vida pública i privada. Carreguen amb força contra una imatge estereotipada i poc glamourosa de la feminista. Però la lluita va molt més enllà, es tracta d’una lluita constant, fins i tot i sobre tot, contra si mateixes. La lluita contra el que s’escola de masclista en tot el que fem i sabem. I malgrat tot, no deixen passar l’ocasió de posar en valor el tresor de la saviesa popular que han sabut servar i transmetre les que ens han precedit. L’escena de les àvies és un esclat d’humor, tendresa i intel·ligència espectacular. No tot són riures en aquest cabaret de contingut polític i social explícit. El somriure se’ns congela al rostre a l’hora del conte. El de la Caputxeta vermella, despullat de màgics happy ends, esdevé el relat cruel i dur d’una violació, de “La Violació”. Recuperem l’alè en enfrontar-nos a la Gran Vagina. Menys acolorida que la Hon-on katedral (Estocolm, 1966) de Niki de Saint-Phalle però igualment teatral. La Gran Vagina -amb veu de Vicky Peña- vetlla per l’ortodòxia feminista. Madame Big Lips, severa i puritana, castiga la frivolitat de les seves feligreses expulsant-les de la seva església, però sent com és mare, les sap perdonar i acollir amb els llavis oberts. A aquestes noies díscoles magistralment acompanyades al piano -i no, només- per Gerard Sesé, els queda un espectacle rodó que hauria de girar per tot arreu... Què ja ho havia dit? Tant se val, ho torno a escriure per allò de que hi ha coses que s’han de repetir un i mil cops! 

Trivial