Akelarre

Musical

informació obra


Intèrprets:
Maria Cirici, Laura Pau
Direcció:
Míriam Escurriola
Dramatúrgia:
Mireia Giró, Xavi Morató, Clàudia Cedó, Cristina Clemente
Composició musical:
Ariadna Cabiró , Arnau Tordera, Clara Peya, Gerard Sesé
Interpretació musical:
Gerard Sesé
Escenografia:
Maria Monseny
Vestuari:
Maria Monseny
Il·luminació:
Adrià Aubert, Míriam Escurriola
Producció:
El Maldà
Companyia:
Emanuel Gat Dance
Coreografia:
Emanuel Gat
Sinopsi:

The Feliuettes retornen al cabaret més genuí, amb música, gamberrisme, reivindicació, comèdia i autoparòdia, dirigides per Míriam Escurriola, amb textos de Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Xavi Morató i Mireia Giró i música de Clara Peya, Arnau Tordera, Ariadna Cabiró i Gerard Sesé.

The Feliuettes ens conviden al seu aquelarre, on ens interpel.len, es pregunten i ens qüestionen, el per què i les essències del feminisme. A través de l’esperit nascut del cabaret més personal, personatges inesperats posaran en qüestió situacions quotidianes i no tan quotidianes, deformant-les amb un mirall ple de possibilitats.

Humor negre, faula idiota i perversa, el kitsch, l’absurd, l’stand up comedy, l’esperit punk… ingredients en el nostre còctel per parlar amb llibertat, i a la recerca de la llibertat, sobre el feminisme.

Crítica: Akelarre

22/03/2019

«El vermell està de moda»

per Andreu Sotorra

De broma n’hi ha molta. De bon humor, també. D’ironia, un tros llarg. De riure’s del ridícul dels hàbits socials, un cistell ple. Però, en un moment donat, sembla que tot això s’esvaeixi, més aviat es glaci, i quan apareix la Caputxeta —“el vermell està de moda”, diu— el seu monòleg sobre el conte popular que tothom coneix es converteix en una clara denúncia sobre la violència de gènere amb xifres incloses de dones assassinades pel masclisme que el comptador del guió, malauradament, potser haurà de tenir la cruel missió d’anar actualitzant a manera que avanci l’espectacle.

Començo per aquesta peça de la Caputxeta que interpreta l’actriu Laia Alsina, dins del xou d’aires de cabaret «Akelarre. Dones que fumen i canten», de la companyia The Feliuettes, perquè sembla que totes les altres, en un evident i no gens dissimulat acte de feminisme militant però també d’autocrítica sobre la mateixa reivindicació, convergeixein en el de la Caputxeta, un personatge que més que mai ha recuperat el seu protagonisme com a dissortada icona del que la versió original ja va preveure segles enrere. L’«Akelarre» deixa per uns minuts de ser «akelarre de cabaret» i, amb una atmosfera tintada de vermell, es transforma en un clam que, disfressat de dolcesa i ingenuïtat, diu «ni una més!».

The Feliuettes ha creat un espectacle a múltiples mans —la fitxa artística ho deixa ben clar— que enriqueix el resultat en contingut sense que es noti la procedència diversa de l’autoria. Unitat d’acció amb un objectiu molt predeterminat que és el de retratar i esgarrapar en algunes de les etapes de la vida de les dones de la mà de tres personatges femenins que enganyen els espectadors fent evidents els seus desitjos d’empatitzar amb segons quins privilegis i costums atribuïts tradicionalment als homes. He dit tres personatges femenins (les actrius i cantants Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau) però aquesta vegada també Gerard Sesé —pianista— aconsegueix tenir un relleu especial amb el seu estat i posat vulnerable, precisament perquè és home, i el seu desig amagat de passar per alguns dels períodes exclusius de les dones.

La dona embarassada, la dona i el part, la dona i el dilema del tàmpax, la copa menstrual o la vella compresa —una de les peces més ben rebudes per l’auditori—, les febleses de les princeses Disney o l’ús i abús del porno són alguns dels arguments més sonats —a més del ja esmentat de la Caputxeta— de les peces d’aquest muntatge que també fa picades d’ullet al cuplet casolà i, fugaçment, en un dels exquetxos, a tres pseudoTeresines a la catalana i de tota la vida.

I tot això, sempre amb el fil de les intervencions musicals, solistes o en trio, la companyia combina un seguit de registres: el cuplet, el jazz, el rap, el pop..., registres que es barregen amb el joc del cabaret més enllà del cabaret, amb subtils canvis de peces de vestuari i en un macrohomenatge «vaginal» que s’empara en la imaginació escenogràfica de grans cortinatges i la fantasia de la veu en off de la veterana actriu Vicky Peña, una Madame Big Lips, que reparteix carnets de dona com cal amb dret a entrar en el seu món. The Feliuettes han crescut per dins i s'expandeixen per fora amb menys ingenuïtat i més dards a la diana de tot el que hi ha per dir i que, ni que sovint potser s’hagi dit, sembla que no tothom ho hagi encara escoltat prou. (...)

Trivial