The Feliuettes retornen al cabaret més genuí, amb música, gamberrisme, reivindicació, comèdia i autoparòdia, dirigides per Míriam Escurriola, amb textos de Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Xavi Morató i Mireia Giró i música de Clara Peya, Arnau Tordera, Ariadna Cabiró i Gerard Sesé.
The Feliuettes ens conviden al seu aquelarre, on ens interpel.len, es pregunten i ens qüestionen, el per què i les essències del feminisme. A través de l’esperit nascut del cabaret més personal, personatges inesperats posaran en qüestió situacions quotidianes i no tan quotidianes, deformant-les amb un mirall ple de possibilitats.
Humor negre, faula idiota i perversa, el kitsch, l’absurd, l’stand up comedy, l’esperit punk… ingredients en el nostre còctel per parlar amb llibertat, i a la recerca de la llibertat, sobre el feminisme.
Les tres protagonistes, acompanyades pel també autor Gerard Sesé al piano, converteixen la coqueta sala del carrer del Pi en aquest cabaret original, irreverent i satíric. Ve a ser una successió de cançons, de textos i coreografies d’una hora i mitja, gairebé, que plasmen anècdotes viscudes i compartides per les actrius o experiències vitals i universals. És una creació col·lectiva: rere d'Akelarre trobem noms com el de Míriam Escurriola, que dirigeix l'espactacle, o els de Cristina Clemente, Xavi Morató, Mireia Giró o Clàudia Cedó, que firmen el llibret, o els d'Ariadmna Cabiró, Arnau Tordera i Clara Peya, en la composició musical. Per descomptat, les mateixes Feliuettes també han participat en la creació.
La feina damunt de l'escenari (on una cortina resulta ser, discretament, la Gran Vagina) és intensíssima i molt exigent. S'hi barregen gèneres musicals com el pop, el rap, el cuplé, el jazz, el cabaret... i el cant: les tres veus superen amb nota el repte de combinar aquest atrevit popurrí de ritmes.Igualment, hi ha una barreja de llenguatges que juga amb el metateatre, trenca la quarta paret (sense incomodar, en cap moment, el públic), amb la performance i, fins i tot, incorpora personatges insospitats, com el pianista, que agafa protagonisme més enllà de les tecles blanques i negres.
Tot plegat, el que fan les Feliuettes és posar-nos davant d'un mirall que ens fa reflexionar sobre una societat que ens fa riure... per no plorar.