Llàtzer Garcia, autor resident de la Sala Beckett aquesta temporada, acaba d'estrenar Al final, les visions, que aborda temes profunds com la culpa i altres condicionants de l'estructura psíquica. Hi serà tot el mes de juliol.
L'espai escènic de Sebastià Brosa trasllada de manera esquemàtica ‒amb un parell de tarimes de fusta‒ dues masies veïnes en un indret isolat. Al fons, un immens teló o cortinatge verd oculta un espai clau per als dos personatges madurs. El reeixit espai sonor de Guillem Rodríguez proporciona el paisatge musical ‒compost ad hoc‒ de la joventut perduda i revisitada, i ens submergeix en el murmuri nocturn del camp.
Joan Carreras es fica del tot en la pell de l'Álex, un home de mitjana edat que ha tornat al lloc on pertany, és a dir, allà on el seu profund trauma emocional el reenvia una vegada i una altra. Apareix assegut dalt d'una escala de tisora ‒el personatge arregla una finestra que es revelarà crucial en el drama‒, i resulta tot un encert que la nova veïna, interpretada per Laia Manzanares, hagi de mirar ben amunt per poder-hi parlar. La composició espacial d'aquesta primera interacció o mirada, marcada per la verticalitat, reflecteix la inaccessibilitat inicial d'un individu que, tot i semblar-ho, no és cap ermità. Hi ha un moment en què, de dalt estant, decideix girar-se, mirar la noia i deixar que entri a la seva vida; de fet, no podrà evitar enamorar-se de la gràcia i l'encant dels dos joves de la casa del davant, sobre els quals projectarà identitats d'un altre temps, molt estimades. Després tot se superposarà, present i passat, i veurem com el protagonista passa, sense pràcticament transició, de la bonhomia d'un sopar informal amb els veïns, que s'interessen genuïnament per les seves fotos i històries, a la fixació nocturna del trauma, quan aparegui immobilitzat sota el focus com una papallona clavada en un suro. La cortina es frunzeix per evocar la finestra sota la qual, una nit infausta, es va estroncar la vida de l'Alex.
Més introspectiu que en altres papers que li hem vist recentment, Joan Carreras fa aparèixer davant els nostres ulls la figura d'algú aclaparat per la sospita, rosegat per la culpa o la vergonya del supervivent. Amb una aura de perdedor que commou, l'Álex és d'aquells que no sap ni vol sortir del forat i, per això, s'ha instal·lat davant de la casa del dolor i ha “momificat” el passat ‒ho entendrà el potencial espectador quan vegi l'obra‒. Les dues cases “s'empaiten” mútuament i s'emmirallen, com passa també amb els personatges, però l'autèntic escenari és la ment d'un home turmentat que elucubra o projecta diàlegs i entreteixeix hipòtesis de revelació. S'origina una promiscuïtat de temps i d'espais; s'entrecreuen diferents plans i freqüències. La música d'un ritual privat i malaltís ‒“Recordaré aquelles hores oblidades”, canta Maria Casellas‒ contribueix a (con)fondre vivències i identitats.
L'aire misteriós ‒i alhora innocu‒ de Carreras contrasta amb la desimboltura franca amb què Xavi Sáez genera una complicitat immediata amb el públic, tot i que aportarà moments de fort trasbals i de tensió. El seu personatge, el Marcus, coneix de fa molts anys l'Álex i també està queixalat pel dolor i l'enyorança; un revolt de la vida l'ha dut a visitar de nou la masia i s'ha retrobat amb aquest amic que, al capdavall, potser no ho va ser tant. Al seu torn, els joves veïns, interpretats per Laia Manzanares i Joan Marmaneu, practiquen una escolta activa, d'allò més empàtica, i contribueixen a apuntalar el relat ‒múltiple o dubtós‒ dels fets. Sobtadament necessitats d'una amistat profunda que els sostingui i posseïts per fantasmes d'un passat aliè a ells, aquests personatges esdevenen narradors mediúmics que ens condueixen a l'interior de la història.
La presència dels joves permet escenificar, de manera el·líptica i reviviscent, una amistat idealitzada i irrecuperable. I és que la idea que els amics són la família triada ‒un vincle més autèntic que el parentiu‒ apareix de manera recurrent en l'obra de Llàtzer Garcia, com també la intimitat a tres bandes ‒un amor aquí no del tot consumat, a diferència del que passava a Somnàmbuls‒. Igualment centrals són els temes del dolor i de la culpa, que l'autor va explorar a L'última nit del món, on al·ludia indirectament a la colònia penitenciària de Kafka i al seu jutge-executor implacable. El personatge interpretat per Carreras és alhora víctima i botxí de si mateix, en relació amb uns fets que van passar fa molt de temps i que afloren com un material brut i llastimós, difícil d'explicar. El protagonista busca una mena de redempció per part dels seus interlocutors i, per extensió, per part del públic ‒la narració adreçada a platea suggereix la necessitat d'un perdó atorgat per una instància externa, més enllà del marc de la consciència‒. Al final, les visions té aparença de thriller i elements d'intriga, però també entranyes i veritat. Per això sacseja l’espectador.
Article publicat a Núvol el 13 de juliol de 2022
