Al final, les visions

Teatre

informació obra


Direcció:
Llàtzer Garcia
Autoria:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu, Xavi Sáez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
Ganecha Gil Gràcia
Vestuari:
Joana Martí
So:
Guillem Rodríguez
Ajudantia de direcció:
Roger Torns
Sinopsi:

La Sara i l’Adri, una parella jove, s’instal·la en una masia, no gaire lluny de Girona. De seguida coneixen el veí, l’Álex, que viu sol en una casa a poques passes de la seva i amb qui comencen a establir una relació que es consolida la nit que ell els convida a sopar. Acabada la reunió, i ja de matinada, la Sara no pot dormir i, en mirar per la finestra, veu el seu veí, ajupit a terra, mig nu, mirant-se de manera obsessiva la casa on viuen i, en concret, la finestra del dormitori que ocupen… Les nits següents, l’Álex continua fent la mateixa estranya aparició.

Culpes imposades, redempcions que es fan esperar molts anys, somnis, retorns, visions i finals formen part d’una història intensa que ens parla d’aquell territori en el qual conviuen els vius i els morts, els qui ja han marxat i els qui, potser malgrat seu, encara hi són.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Al final, les visions

26/07/2022

El teatre no-teatre

per Marc Sabater

Al programa de mà d'Al final, les visions, el Llàtzer Garcia adverteix que l'obra es podria titular de moltes maneres com La catàstrofe, L'home marcat o Retorn al passat, entre d'altres. Apart de constatar que hi ha eventuals millors títols al finalment escollit, aquest aclariment de l'autor allibera els espectadors de la necessitat d'endevinar de què va aquesta peça polièdrica i els convida a gaudir-la triant, d'entre tots els temes possibles, el que més s'ajusti a la seva experiència a la platea. Certament, hi trobaran totes les idees subjacents als títols alternatius per bé que, per damunt de tot, veuran una obra sobre el pes del passat, les motxilles que portem tots i totes i, sobretot, sobre com gestionem aquestes motxilles.

Tot plegat a propòsit d'una anècdota aparentment lleugera: una parella jove s'instal·la en una casa als afores de Girona i va a presentar-se al veí de la casa del davant. Poc a poc, veurem que aquest gest simple té una potent càrrega de fons que aboca tots els personatges a afrontar un passat traumàtic que cadascú ha superat a la seva manera. A partir d'aquesta situació, el que dèiem: una trama central que en destil·la d'altres i que Garcia, tant en la seva vessant d'autor com en la de director, va servint amb aires de thriller psicològic, ajudat per una bona escenografia (Sebastià Brossa) i sobretot per una excel·lent il·luminació (Ganecha Gil) i un magnífic espai sonor (Guillem Rodríguez).

El millor d'Al final, les visions és que tant el text com el context serveixen de base per a unes extraordinàries interpretacions que, en determinats moments, fins i tot semblen superar els límits que marca la peça. Altre cop hi té molt veure Llàtzer Garcia, que sap treure dels intèrprets una tessitura gairebé no-teatral o, el que és el mateix, extremadament i deliciosament natural i quotidiana. El monòleg inicial d'un gran Xavier Sáez ja dóna pistes de per on anirà la cosa i Joan Carreras, no caldria ni dir-ho, ho ratifica amb una (altre cop) extraordinària creació. Més discrets, però igualment efectius i sense desmerèixer en absolut el conjunt, Laia Manzanares i Joan Marmaneu.