Al final, les visions

informació obra



Direcció:
Llàtzer Garcia
Autoria:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu, Xavi Sáez
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
Ganecha Gil Gràcia
Vestuari:
Joana Martí
So:
Guillem Rodríguez
Ajudant de direcció:
Roger Torns
Sinopsi:

La Sara i l’Adri, una parella jove, s’instal·la en una masia, no gaire lluny de Girona. De seguida coneixen el veí, l’Álex, que viu sol en una casa a poques passes de la seva i amb qui comencen a establir una relació que es consolida la nit que ell els convida a sopar. Acabada la reunió, i ja de matinada, la Sara no pot dormir i, en mirar per la finestra, veu el seu veí, ajupit a terra, mig nu, mirant-se de manera obsessiva la casa on viuen i, en concret, la finestra del dormitori que ocupen… Les nits següents, l’Álex continua fent la mateixa estranya aparició.

Culpes imposades, redempcions que es fan esperar molts anys, somnis, retorns, visions i finals formen part d’una història intensa que ens parla d’aquell territori en el qual conviuen els vius i els morts, els qui ja han marxat i els qui, potser malgrat seu, encara hi són.

Crítica: Al final, les visions

13/07/2022

El vertigen de la catàstrofe

per Ramon Oliver

De vegades, l’atrezzo que acompanya una escenografia, es limita a ser purament funcional; es limita a guardar amb l’argument de l’obra o amb la seva dramatúrgia una relació exclusivament circumstancial. Però hi ha ocasions en les quals un objecte de l’atrezzo es configura com un element clau que t’aporta nova informació sobre allò que estàs veient, i/o adquireix un clar paper metafòric. I aquest  és evidentment el cas del magistral pòster que el genial Saul Bass va dissenyar per a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock “Vertigo” (d’altra banda, una de les millors pel·lícules de la historia del cinema i una de les que figuren des de sempre en el meu particular Top Ten cinèfil) , quan fa la seva puntual aparició al magnífic nou espectacle de Llàtzer Garcia. El cas és que l’emblemàtic pòster, llueix tota la seva vertiginosa esplendor penjat  a la paret d’un espai amb vocació clarament musical i rockera. Els pòsters de The Rolling Stones o The White Stripes que pengen també ben a la vora, ens estan parlant clarament dels gustos musicals dels personatges que freqüenten aquest lloc. Però , què hi fa aquí, aquesta imatge en la qual una gran espiral sembla estar empassant-se dues figures humanes , conduint-les  cap a un abisme que- com sap tothom qui hagi vist la pel·lícula,-és aquella mena d’abisme d’ultratomba que un cop  t’enxampa, ja no t’allibera mai més? No per res, quan aquesta obra mestra es va estrenar a l’estat espanyol, els distribuïdors locals li van posar  com a títol “De entre los muertos”.

Doncs, “D’entre els morts” ,seria un altre títol més a afegir a la llista de títols possibles que hagués pogut tenir la seva obra , i que Llàtzer inclou al programa de mà de l’espectacle. Tal i com comenta l’autor, aquesta s’hagués pogut dir també “La catàstrofe”, per raons obvies que obviaré comentar, però que us resultaran d’una catastròfica obvietat  quan entreu en el seu entramat argumental. O s’hagués pogut presentar com “L’home marcat”, perquè el text ens parla també d’aquella mena de marques invisibles que ningú sap molt bé d’on venen i com cal justificar-les...però que poden convertir una persona en aquell ésser estranyament diferent, potser sempre desitjós de sentir-se integrat, però potser també sempre condemnat a sentir que la marca li barra el pas a la integració. I, posant-se també ell cinèfil a la manera de Jacques Tourneur i evocant una altra obra mestra del cel·luloide clàssic, Llàtzer indica que el text hagués pogut respondre al nom de “Retorn al passat”, tot i que com és ben sabut i com evidència també l’obra, a segons quin passat no s’hi pot retornar mai, perquè no  ha deixat ni deixarà mai  de ser el present que determina tots els nostres actes. I posant-se dickesià per allò de les dues ciutats que el mestre Charles convertia en eixos geogràfics d’una de les seves més esplèndides novel·les, Llàtzer assenyala que també el títol de “Història de dues cases” li esqueia molt al text: i en aquest sentit, i avançant-me al que us comentaré d’aquí no res parlant de l’espai escènic del muntatge, podríem dir que mentre una casa ocupa el lloc reservat a l’espectador, l’altra casa es transforma en el temut escenari on s’escenifica la catàstrofe en sessió continua, i  del qual no es pot apartar mai la vista, encara que la contemplació resulti demolidora . I encara que entris així en un “loop” que et negues a creure que ho és, perquè segueixes esperant que irrompi allò inesperat capaç de donar-li un nou moviment a la foto fixa, i aconsegueixi alliberar-te d’aquella mena de culpa que no té data de caducitat. Una culpa –ja posats- com aquella que, sense anar més lluny, rosegava per dins al James Stewart de “Vertigo” i el portava a escenificar un sinistre  retrobament amb el passat amb ressons falsament necrofílics: en realitat, el que ells busca no és estimar un cadàver, sinó negar la mort donant-li maquillada nova vida  . “Vertigo” , com veieu, també hagués estat un títol adient per a l’obra. Tot i que el títol de ’”Al final, les visions” , em sembli de lluny el millor al qual podia optar: la seva enigmàtica construcció, s’ajusta com un guant a les intencions de l’autor. Però és ben cert que Llàtzer ens ha ofert amb aquesta obra el seu “Vertigo” particular. A diferència del que passava amb “El somnàmbuls” ( la seva personal reinterpretació de la comèdia de Nöel Coward “Design for Living ”)  o amb “La meva violència “ (la seva particular reescriptura de la ràbia a l’estil Angry Young Men exhibit pel John Osborne de “Mirant cap en darrera amb ira” ), aquest cop no existeix cap mena de vinculació argumental : aquí no s’està reinterpretant ni reescrivint “Vertigo”. Però si s’està connectant del tot amb algunes de les inquietuds i dels temes que recorrien aquell cel·luloide... i que recorren per costum la nostra pròpia existència.  

Doncs , ja teniu aquí la clau que ens revela el sentit de la presència d’aquest pòster entre els elements d’atrezzo d’un espectacle que, d’entrada, opta per una sobrietat escènica que, en qualsevol cas, queda qüestionada per la presència d’un gran cortinatge que va de paret a paret. I donades les infinites hores que més o menys tots nosaltres portem acumulades a les sales de teatre i als cinemes ( tot i que  les multisales hagin ja com qui diu acabat amb aquesta majestuosa tela, com també ho han fet bona part  dels teatres de la modernitat ) , darrera d’una cortina així, sempre s’amaga un escenari o una pantalla: les grans  cortines dels cinemes i els gran telons dels teatres , creen en aquest  sentit una mena d’especial expectativa oberta a l’especulació: es diria que, abans que es corri la cortina o s’aixequi el teló, aquí, tot és possible . Però, és possible canviar la realitat (sigui el que sigui la realitat, si és que aquesta existeix: això és un altre tema) , tot intentant reconstruir-la en un escenari  que intenta ser la rèplica exacte d’aquell que guardem a la memòria? Aquí teniu un dels altres temes que ensenyen el nas en una obra que , sense repetir-se en absolut, connecta per complert amb l’univers creatiu que Llàtzer està construint espectacle darrera espectacle. Som aquí de nou , com ho hem estat en altres ocasions , davant d’un text que es pregunta què n’hem de fer dels projectes , els somnis i les expectatives de joventut , quan aquesta comença a ser contemplada des d’una edat més adulta , i a mostrar desajustos evidents amb la seva imatge idealitzada. Som també de nou ficats en una obra que ens recorda fins  a quin punt , l’amistat dona origen a aquella mena de família que hem escollit lliurament. I fins a quin punt, quan aquesta amistat que semblava destinada a  formar per sempre més part de la nostra vida i a oferir aixopluc  es veu sacsejada per circumstàncies dramàtiques o entra en estat de fallida, pot donar lloc a una accentuada sensació de fracàs generalitzat. Som alhora davant d’un text que  posa en contacte diferents generacions, per tal potser de contrastar una mica més  l’abisme que separa allò que encara pot ser, d’allò que ens sembla que no serà ja mai. Som davant d’una excel·lentment construïda  peça teatral que evidència també de nou el grau de coneixement teatral amb el qual l’autor revisa els grans gèneres de la narrativa  (aquí, apropant-se al thriller psicològic) donant-li al conjunt  un toc gironí amb quelcom d’homenatge a les arrels: Llàtzer aconsegueix això fins i tot quan explora la mítica televisiva de  “La dimensió desconeguda” , com feia a “L’última nit del món”. I som davant una proposta escènica que , deixant de banda el seu talent com autor, evidència alhora la seva gran traça com a director. Em direu que quan tens Joan Carreras i Xavi Sáez a l’escenari ( tots dos, molt ben secundats per Laia Manzanares i Joan Marmaneu, els representats de la nova generació que no saben on s’han ficat, anant a viure a la casa en la qual han decidit viure), la meitat de la feina , està feta. I és cert; tots dos ens tenen acostumats a oferir-nos excel·lents actuacions. Però pel que fa a l’altra meitat, aquella que li pertoca a ell per complert, , Llàtzer sap com conduir-los cap a territoris allunyats de cap mena de zona de confort, i fer que també ells es mostrin veritablement abduïts pel vertigen de tot plegat.