Alícia al país de les meravelles

Dansa | Familiar

informació obra


Direcció:
Jordi Andújar
Composició musical:
Keco Pujol
Intèrprets:
Jordi Llordella/ Joan Codina, Júlia Bonjoch, Marc Pujol, Queralt Albinyana, Oriol Casals
Vestuari:
Desilence
Escenografia:
Desilence
Assesoria de moviment:
Bealia Guerra
So:
Josep Sanchez Rico
Ajudantia de direcció:
Míriam Puntí
Sinopsi:

El dia que fa 10 anys, a Alícia li regalen el seu primer mòbil, però el conill blanc li roba i ella el persegueix per recuperar-lo. Alícia haurà de recórrer al país de les meravelles fins arribar al Palau dels mòbils, on trobarà una Reina que perd el cap per les noves tecnologies i que li posarà les cosesmolt difícils per tornar a casa.

Viu el Teatre presenta una Alícia contemporània i actualitzada. La història que tothom coneix, però ambientada a l'actualitat, on els nens conviuen amb la tecnologia a diari. Una comèdia musical amb molt sentit de l’humor, que farà riure a grans i a petits.


Espectacle finalista a la categoria familiar del Premi de la Crítica 2017


Crítica: Alícia al país de les meravelles

26/03/2017

L'Alícia ha perdut el mòbil!

per Josep Maria Viaplana
Basada en el llibre del mateix títol (en català) de Lewis Carroll, i versionada una i mil vegades en cinema i teatre (habitualment familiar) arreu del món, ens arriba la versió de la Marta Buchaca per a Viu al Teatre, dins de la programació del Petit Romea.

Tot comença quan a l'Alícia, en el seu 10è. aniversari li regalen un telèfon mòbil (un smartphone, tot sembla indicar), cosa que m'agradaria dir que és una fantasia, però sembla que cada cop és una realitat més habitual degut, per què no dir-ho, als avantatges que pot tenir per als pares i mares.

Des del primer moment l'Alícia perd el món de vista, quedant-se 'enganxada' a les converses i les xarxes socials que coneix perquè... ja feina anar el mòbil de la seva mare! Posa els pèls de punta, però la resta de l'espectacle va enfocat a fer un advertiment als joves espectadors (ja aviso que no és per a infants de menys de 6-7 anys) que hi ha un món més enllà del mòbil, i davant la realitat que s'imposa (tots els infants en tindran un abans de l'adolescència) fer-los reflexionar sobre ús i abús d'aquest petit aparell que ha entrat a les nostres vides per quedar-s'hi, i que tots ells coneixen des del seu naixement.

Seguint els passos de l'Alícia de Carroll, la nostra jove protagonista segueix un conill que acaba de robar-li el seu flamant mòbil, cau per un túnel, acompanyada de l'altre regal d'aniversari, l'Heroi Invisible, que màgicament a pres vida, i que l'acompanyarà en tota l'aventura. Encara que hi ha algunes referències conegudes (el conill, la clau i les portes grans i petites, un rei i una reina, el barretaire i el liró i la tortuga) poca cosa té a veure amb les intencions i desenvolupament de la història original, i menys encara amb el seu rerefons matemàtic donada la seva condició de matemàtic i divulgador.

En la versió de Marta Buchaca, el món de la fantasia és més aviat el món virtual, que en alguns moments ens recorden la pel·lícula Tron de Disney o alguna mena de joc d'escape room. La direcció i interpretació, així com la producció de l'espectacle són correctes, tot i que cal destacar la feina de l'actor Joan Codina, que feia d'heroi invisible, que ha captat la simpatia del públic de principi a final; i sobretot la proposta audiovisual, que ha convertit la pantalla de fons de l'escenari (per on, com a 'Cegada de amor' de La Cubana, els personatges entraven i sortien d'escena) no només en un fons escenogràfic, sinó en una part imprescindible per a donar-nos la sensació d'un món de fantasia en moviment. Un 10 per a aquesta part de l'espectacle.

A la contra (i que quedi ben clar que el públic surt encantat) podríem dir que la versió agafa el conte original només com una vaga referència per a parlar-nos del problema actual dels smartphones i la infància i pubertat (es recomana que fins a certa edat només tinguin un mòbil per a trucades i missatges), i un excés, al meu entendre, de 'morcilles' o comentaris graciosos i aparts, més enfocats a provocar el somriure sobretot del públic adult (hagués estat més encertat, en opinió meva, buscar l'humor en les mateixes situacions de fil argumental), amb referències que en bona part els infants d'avui no coneixen directament, i aquella cosa tan costumista de fer servir el castellà com a element còmic. 

En conjunt, un espectacle de bon veure i amb una clara intenció educativa, cosa que l'honora, i que ens sorprendrà per la bona utilització del vídeo com a element fonamental del moviment escènic.